Peganum harmala
Peganum harmala | ||
---|---|---|
Clasificación científica | ||
Reinu: | Plantae | |
División: | Magnoliophyta | |
Clas: | Magnoliopsida | |
Orde: | Sapindales | |
Familia: | Nitrariaceae | |
Xéneru: | Peganum | |
Especie: |
Peganum harmala L. | |
Consultes | ||
Royal Botanic Gardens, Kew | Royal Botanic Gardens, Kew | |
World Flora Online | World Flora online | |
[editar datos en Wikidata] |
Peganum harmala (conocida como harmal) ye una planta de la familia de les Nitrariaceae autóctona nes rexones entendíes ente l'este del Mediterraneu ya India. Tamién ye conocida como "arruda sirio", nome qu'induz a tracamundiu al nun guardar esta planta rellación cola axatada (Ruta, fam. Rutaceae)
Descripción
Tien tarmos d'hasta 60 cm d'altor, erectos, bien ramificaos, glabros. Les fueyes d'hasta 50 mm, daqué carnoses, 2-3 pinnatisectas, con lóbulos linear-Llanceolaos, desiguales, mucronaos, glabros o puberulento-glandulosos estípules bien pequeñes, setacees. Les flores terminales, pedicelaes. Sépalos los de 5-16 mm, lliniares, desiguales, glabros o con márxenes puberulenro-glandulosos, de cutiu pinnaúfidos. Pétalos de 10-16 mm, glabros, amarellentaos. Frutos de (3-) 5-8 x(4-) 6-9 mm, globosos, daqué estruyíos, triloculares, con estilu rectu y persistente. (Descritu con material del S y SE d'España). Floria de mayu a xunu.
Distribución y hábitat
Alcuéntrase en llugares salobres y margues yelsoses. Bien alcontráu. Distribuyir poles rexones Mediterránea y suroeste d'Asia.
Usos tradicionales
El harmal usóse como enteógeno nel Mediterraneu a lo llargo de la historia de distintes civilizaciones.
L'arruda sirio usar en Turquía ya Irán como proteición talismánica contra'l agüeyamientu. N'Irán ye costume bien estendida y frecuente quemar les granes seques, n'ocasiones combinaes con otros ingredientes, a manera d'inciensu. La práutica data de tiempos preislámicos.
Los alcaloides activos de les granes son de los llamaos inhibidores de la monoaminooxidasa (IMAO). El conteníu de beta-carbolinas ye de 4% por pesu nes granes de P. harmala. Los principales alcaloides son la harmina, la harmalina y la tetrahidroharmina, los sos efeutos y estaos son similares a los de l'Ayahuasca.
Les granes úsense tamién en tinturas, como remediu melecinal, y hasta como afrodisiacu.
Usos médicos
Nel llaboratoriu, la harmina consiguió, según un estudiu lideráu por investigadores del Hospital Monte Sinaí (Nueva York), actuar sobre les célules beta del páncrees polo que podría tener implicaciones nel tratamientu de la diabetes.
Taxonomía
P. harmala describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 444–445, nel añu 1753.[1]
Númberu de cromosomes de P. harmala (Fam. Nitrariaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=24.[2]
- Harmala multifida All.
- Harmala peganum Crantz
- Harmala syriaca Bubani
- Peganon harmalum (L.) St.-Lag.[3]
Nome común
- Castellanu: alargama, alárgama, alfarma, alfármega, alhamega, alhargama, alharma, alhármaga, alharmega, alhármega, alharmel, alhármel, aljamega, arjamega, armalá, catarrecino, catarrocín, catarrofic, catarrofin, catarrucín, llarpiaba, cuentes de pollín, estacarracin, estacarracín, gamarsa, gamarza, harmaga, hármaga, harmaga blanca, harmaga real, harmala, hármala, harmel, fediondu, yerba de les firíes, jamega, matacán, matarocín, matarrocín, matarrufín, meaperros, axatada borda, axatada-harmala, axatada hármala, axatada-harmel, arruda selvaxe, arruda montés, tacarrecín, venenera.[4]
Ver tamién
Referencies
- ↑ Peganum harmala en Trópicos
- ↑ Cromosomes de plantes de la estepa d'Aragón, III. Lorenzo Andreu, A. (1951) Añales Estac. Exp. Aula Dei 2: 195-203
- ↑ Peganum harmala en PlantList
- ↑ «Peganum harmala». Real Xardín Botánicu: Proyeutu Anthos. Consultáu'l 28 d'avientu de 2011.
Bibliografía
- Correll, D. S. & M. C. Johnston. 1970. Man. Vasc. Pl. Texas i–xv, 1–1881. The University of Texas at Dallas, Richardson.
- Gibbs Russell, G. Y., W. G. Welman, Y. Reitief, K. L. Immelman, G. Germishuizen, B. J. Pienaar, M. v. Wyk & A. Nicholas. 1987. List of species of southern African plants. Mem. Bot. Surv. S. África 2(1–2): 1–152(pt. 1), 1–270(pt. 2).
- Hitchcock, C. L., A. Cronquist, M. Ownbey & J. W. Thompson. 1961. Saxifragaceae to Ericaceae. Part III. 614 pp. In Vasc. Pl. Pacific N.W.. University of Washington Press, Seattle.
- Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Paquistán Univ. of Karachi, Karachi.