Accident nuclear de Palomares

Plantilla:Infotaula esdevenimentAccident nuclear de Palomares
Imatge
 37° 14′ 57″ N, 1° 47′ 49″ O / 37.2492°N,1.7969°O / 37.2492; -1.7969
Tipusaccident aeri
col·lisió aèria
Broken Arrow (en) Tradueix
contaminació radioactiva Modifica el valor a Wikidata
Part derelacions entre Espanya i els Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Data17 gener 1966 Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciómar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Punt de sortidaGoldsboro (Carolina del Nord) Modifica el valor a Wikidata
Punt d'arribadaGoldsboro (Carolina del Nord) Modifica el valor a Wikidata
Gestor/operadorStrategic Air Command (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Causaaccident aeri Modifica el valor a Wikidata
Morts7 Modifica el valor a Wikidata
Nombre de supervivents4 Modifica el valor a Wikidata

L'accident nuclear de Palomares del 17 de gener de 1966, pels volts de les 10.30h, fou tot primer un xoc entre dues aeronaus de l'USAF damunt el territori de Palomares (Almeria). L'esdeveniment esdevingué un accident nuclear per la dispersió de material nuclear contingut en les bombes atòmiques que transportava una de les aeronaus. L'accident en el seu moment atragué l'atenció de les més altes figures del govern espanyol. El fet té encara avui seqüeles de contaminació radioactiva amb un cert risc per a la salut ambiental sobre parts d'aquest territori.

L'accident

Durant una operació d'aprovisionament de combustible dos avions es van tocar en vol a una altitud 30.000 peus, en el curs d'unes maniobres de la Força Aèria Nord-americana. Eren un Boeing KC-135 Stratotanker, i un Boeing B-52 Stratofortress. En el sinistre, que va tenir lloc el matí del 17 de gener, ambdós avions es van desintegrar instantàniament i van caure en flames sobre la terra i la mar. Set tripulants hi van morir i quatre van aconseguir de saltar en paracaigudes. El Bombarder B-52 portava quatre bombes termonuclears que caigueren, tres a terra i una al mar.[1][2]

Les tres bombes que caigueren en terra van caure a zones habitades, així passà que un tros acabés per fer de pitjapapers, o que els nens juguessin al voltant del giny, i que un membre de la Guàrdia Civil es tapés a la nit amb el paracaigudes de la bomba.[cal citació] Cadascuna de les bombes tenia una potència d'1,5 megatones, unes 100 vegades la de les bombes d'Hiroshima, o Nagasaki.

El submergible Alvin

Pel que fa a la bomba caiguda a la mar va poder ser retrobada només gràcies a la intervenció d'uns pescadors que l'havien vista caure.

Sembla que es va produir una fuita d'elements radioactius, per la qual cosa la zona encara està sota la vigilància del CSN, i el govern espanyol, el 2004, va expropiar cap a 9 hectàrees afectades per l'accident. El B-52 transportava almenys quatre, potser cinc, bombes termonuclears B28RI d'1,5 megatones—quatre bombes Mk28 segons Raimon Guitart.[1] Dues van restar intactes, una a terra i l'altra a mar, i van ser recuperades. Es diu que la de la mar va ser recuperada per un pescador local, però probablement ho va fer el minisubmarí Alvin de la US Navy a 869m de profunditat i a 5 milles de la costa (potser, seguint les instruccions de Francisco Simó Orts, qui havia presenciat l'accident, veí d'Águilas, Múrcia, conegut com a "Paco el de la bomba", mort el 2003). A part d'aquest minisubmarí sembla que també hi van participar l'Aluminaut i el CURV-I (cable-controlled underwater recovery vehicle), altres dos submarins petits.[1] Altres dues bombes van caure en el sòl prop del poble i els explosius convencionals van detonar, escampant uns 20 quilograms—4,5 kg segons R. Guitart—[1] de plutoni altament radioactiu pels voltants: és extremadament difícil que una bomba nuclear o termonuclear esclati accidentalment, però els explosius de tir i implosió que conté sí que poden fer-ho amb una relativa facilitat. Això va costar a l'exèrcit nord-americà una operació de neteja de 80 milions de dòlars de l'època, retirant 1.400 tones de terra i tomateres que van ser transportades a Savannah River. Es calcula que el 15% del plutoni, uns 3 kg en òxids i en nitrats, fou espargit en forma polvoritzada i va ser irrecuperable. Actualment, Palomares és la localitat més radioactiva d'Espanya i de tot Europa.[3] Manuel Fraga Iribarne, ministre del turisme en l'època, feu la famosa astracanada de banyar-se en les seves platges perquè el turisme no s'espantés, probablement sabent que l'efecte de la radioactivitat en aquests casos no és puntual, sinó acumulatiu.

La sentència condemnatòria del Tribunal de Orden Público contra la Sra. Isabel Álvarez de Toledo, mostra del que feia la repressió franquista

El govern franquista tampoc no va fornir cap protecció de cap mena als guàrdies civils que van participar en la neteja, protecció que sí que duia el personal nord-americà. El plutoni-239 -l'utilitzat per a les armes nuclears- en estat alfa té una vida mitjana de 24.100 anys. No s'han fet estudis epidemiològics sobre malalties associades a la radioactivitat i a la toxicitat química del plutoni ni a escala local ni entre els guàrdies civils que van participar en la neteja. La dictadura, sota pressió del Govern dels Estats Units, va mantenir secrets els reports de monitoratge mèdic fins que el govern socialista finalment els va fer públics el 1986. Prop del 29% de la població de Palomares presenta traces de plutoni en l'organisme. En l'actualitat hi ha alguna urbanització turística pels voltants, prou a prop perquè els nois hi juguin, i els cotxes passin aixecant pols que entra al circuit dels climatitzadors. No obstant això, el Consell de Seguretat Nuclear espanyol ha prohibit la construcció a les zones més afectades. Malgrat el cost i el nombre de personal implicat en la neteja, quaranta anys després encara resta traces de la contaminació. S'ha observat que hi ha caragols amb nivells anormals de radioactivitat.[4] També s'han assignat extensions addicionals de terra per a fer-hi proves i una neteja més profunda. No obstant això, no s'han descobert indicis de problemes de salut entre la població local a Palomares.[5]

Mesures recents relatives a la presència de plutoni (que es dissol molt malament en l'aigua) en el plàncton del Mediterrani Espanyol han fet pensar a molts científics que hi va haver una cinquena bomba, mai recuperada i amagada pels Estats Units als governs de la democràcia.

Sembla que la recompensa promesa a Francisco Simó pels Estats Units mai no s'ha pagat, les prestacions mèdiques a la població exposada a la radioactivitat ha estat molt deficients, la indemnització per estralls s'ha reduït a l'expropiació de les terres afectades. Segons R. Guitart s'hauria indemnitzat 536 afectats amb uns 700.000 dòlars i a Simó Orts li haurien donat 14.566 dòlars.[1]

Un accident similar - l'accident de Thule - va ocórrer el 21 de gener de 1968 en la base aèria de Thule, a Grenlàndia. Un accident en pista va provocar l'incendi i posterior explosió del B52, que duia 4 bombes B28 com les de Palomares. Aquí sí que es va fer estudi epidemiològic i la taxa de càncer entre els treballadors que van participar en la neteja era 50% superior a la de la població general. Va haver-hi també reports d'esterilitat i altres trastorns associats a la radioactivitat.

Palomares és l'accident "Broken Arrow" (pèrdua total d'armes nuclears) més greu de la història, que es conegui. Ja el 1961 hi havia hagut un altre Broken Arrow a Carolina del Nord, en aquest cas amb dues bombes d'urani.

El bany de Fraga el 8 de març

Una de les imatges més sovint associades amb aquest accident és la de l'aleshores ministre d'Informació i Turisme del Govern del general Franco, Manuel Fraga Iribarne, banyant-se a la platja de Palomares amb l'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, amb la finalitat d'emmudir les rumors segons les quals l'aigua havia estat contaminada. Aquest bany fou filmat i fotografiat i mostrat reiteradament a Espanya com a prova de normalitat.[1][6] Sobre aquest bany s'ha parlat molt, fins i tot posant-lo en dubte, en particular pel que fa al lloc on es produí, i amb ball de dates.

És força habitual, en notícies de les últimes dècades sovint lligades a aniversaris en què s'esmenta com a efemèride, situar-lo erròniament en el 7 de març de 1966,[7][8][9][10] i arriben a donar-ne la data del 9 de març.[11] Les referències més properes al moment dels fets,[12] i en particular la crònica d'un dels periodistes assistents, donen clarament la data del 8 de març. El periodista en qüestió és Mateo Madridejos qui en va fer la cobertura enviat per Tele/eXpres i ho va explicar en el 46è aniversari, el 2012.[13] La determinació de la data ve reforçada pel fet que moltíssimes de les cròniques coincideixen en afirmar que, el mateix dia, Fraga va inaugurar el Parador de Mojácar, fet que va produir-se dimarts 8 de març de 1966.[14]

Pel que fa a les circumstàncies del bany, les opinions que posen en dubte la versió oficial[15][16] estan influenciades pel fet que aquell dia es van produir tres banys d'autoritats: un matinal de l'ambaixador americà, portant un casquet de bany, a la mateixa platja del Parador de Mojàcar on estava allotjat, un segon de Fraga amb l'ambaixador Duke i altres personalitats com el periodista Carlos Sentís, que va ser el més recollit en imatges, i un tercer bany, una mena d'apèndix del segon, provocat per l'arribada tardana del tinent general de la Zona Aérea del Estrecho, Antonio Llop Lamarca, que va forçar una nova entrada a l'aigua per ser captat pels mitjans.[13][17][18] El reconeixement dels llocs que surten en les imatges permeten situar el primer bany a la platja de Mojácar i els recollits pel NO-DO i altres mitjans a la zona de la platja de Quitapellejos a Palomares.[18]

Investigació

Aquest incident ha estat objecte d'operacions de desinformació,[19][1] que juntament amb la propaganda franquista d'aquella època varen mirar de llevar importància als fets. Isabel Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina-Sidonia, que investigà sobre aquests fets i va conscienciar-ne la població fou perseguida per les autoritats franquistes.[20]

El març de 2009, la revista Time asseverà que l'accident de Palomares fou un del “pitjors desastres nuclears” del món[21] i la revista Independent va qualificar Palomares com el municipi més radioactiu de tot Europa, atès el tipus de desintegració nuclear del plutoni que fa que la zona n'augmenti la perillositat amb el pas del temps.[3] El 2015 Madrid i Washington han firmat un principi d'acord pel qual els Estats Units es comprometen a netejar i endur-se per mar la terra contaminada.[22]

El febrer de 2020 Ecologistes en Acció reclamà a l'Audiència Nacional Espanyola i aquesta demanà al Consell dels Ministres que es desclassifiqués l'expedient sobre la recuperació de la zona contaminada. El "Plan de Rehabilitación de Palomares" havia estat considerat oficialment com a secret d'Estat des que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) el va aprovar el maig de 2010. L'argument d'aquesta classificació fou que els treballs de descontaminació encara no s'havien acabat.[23] Ecologistes en Acció argumentà però que tota documentació anterior a 2010 sí que es podria desclassificar puix que el darrer Pla de Rehabilitació s'havia aprovat el 5 de maig de 2010 i s'acabaria a la fi de 2021.[24]

Arxiu de Jordi Bigues sobre Palomares

L'any 2016 Jordi Bigues va fer donació a l'Institut d'Història de la Ciència (centre de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona) del seu arxiu sobre Palomares.[25]

Jordi Bigues, com a membre de la junta directiva de Greenpeace-España, va coordinar a mitjan anys 1980 la campanya en favor dels veïns de Palomares (Almeria), quan era a punt de vèncer el termini d'indemnització a les víctimes de l'accident nuclear del 17 de gener de 1966. L'arxiu Bigues-Palomares conté documents molt diversos, tant personals com oficials i públics.[26] Aquest arxiu s'ha digitalitzat i és consultable al Dipòsit Digital de Documents del Servei de biblioteques de la UAB.[27]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 GUITART BAS, Raimon. Toxics, Verins, Drogues i Contaminants. Viure i morir segons la toxicologia: volum 3, p. 28. Manuals Farmacologia.. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions 2009. Manuals de la Universitat Autònoma de Barcelona; 53. ISBN 978-84-490-2587-7. Data de la consulta 1/1/2012.
  2. ↑ Megara, John. «Dropping Nuclear Bombs on Spain, The Palomares Accident of 1966 and the U.S. Airborne Alert» (PDF). Florida State University. Arxivat de l'original el 2008-02-26. [Consulta: 6 gener 2012].
  3. ↑ 3,0 3,1 Fotheringham, Alasdair. «Forgotten: The most radioactive town in Europe» (en anglès). Independent, 30-01-2011. [Consulta: 1r octubre 2020].
  4. ↑ Bejarano, José. La maldición de Palomares (en castellà), 19 de novembre 2004 [Consulta: 6 gener 2012].  Arxivat 2007-07-05 a Wayback Machine.
  5. ↑ Geitner, Paul «Spanish Town Struggles to Forget Its Moment on the Brink of a Nuclear Cataclysm». The New York Time, 11-09-2008 [Consulta: 5 novembre 2008].
  6. ↑ «Fraga en Palomares» (vídeo) (en castellà). NO-DO, 14-03-1966. [Consulta: 5 març 2021]. Imatges extretes de l'edició núm. 1210B del NO-DO.
  7. ↑ R. Gavira, Héctor «Fraga no se bañó el primero» (en castellà). Diario de León, 16-07-2003 [Consulta: 5 març 2021]. Dona la data errònia del 7 de març.
  8. ↑ Godino, Patricia «Toma uno: Palomares, 1966» (en castellà). Diario de Sevilla, 22-09-2008 [Consulta: 5 març 2021]. Dona la data errònia del 7 de març.
  9. ↑ Visiedo, Víctor «El famoso baño de Fraga en Palomares, ahora a todo color» (en castellà). Diario de Almería, 04-06-2019 [Consulta: 5 març 2021]. Dona la data errònia del 7 de març.
  10. ↑ Concostrina, Nieves «52 años del show de Fraga en Palomares» (en castellà). Cadena SER, 07-03-2018 [Consulta: 5 març 2021]. Dona la data errònia del 7 de març.
  11. ↑ Puga, Natalia. «Manuel Fraga (1922-2012). 60años en la política» (en castellà). El Mundo, 2012. [Consulta: 5 març 2021]. Dona la data errònia del 9 de març.
  12. ↑ «Los Ministros de Información i del Aire visitaron ayer la comarca de Palomares» (en castellà). Hemeroteca La Vanguardia, 09-03-1966 [Consulta: 5 març 2021].
  13. ↑ 13,0 13,1 Madridejos, Mateo «Con Fraga en Palomares» (en castellà). El Periódico de Catalunya, 22-01-2012 [Consulta: 5 març 2021].
  14. ↑ «Nota de prensa. Embajada de los Estados Unidos de América» (en castellà), 08-03-1966. [Consulta: 5 març 2021]. Document de la Biblioteca Digital de la Universidad de Alcalá de Henares.
  15. ↑ «Fraga no se bañó en Palomares y la playa de Almería sigue radiactiva» (en castellà). Diario 16, 28-10-2018 [Consulta: 5 març 2021].
  16. ↑ Martí, Rosa «Palomares: la historia del baño fake de Fraga» (en castellà). Esquire, 07-03-2020 [Consulta: 5 març 2021]. Com a curiositat, la periodista, una de les que confon la data i es refereix al dia 7, també confon l'aniversari ja que l'any 2020 afirma «Hoy se cumplen 55 años» quan són 54.
  17. ↑ Arjona, Daniel «El accidente que arruinó el sueño franquista de convertir a España en potencia nuclear» (en castellà). El Confidencial, 12-01-2016 [Consulta: 5 març 2021].
  18. ↑ 18,0 18,1 Martínez Ruíz, Juan «Desmontando bulos: Fraga sí se bañó en Palomares». Almeria Hoy, Agost 2020 [Consulta: 5 març 2021].
  19. ↑ Martínez Lorca, Andrés «Prólogo». PALOMARES (Memoria), de Isabel Álvarez de Toledo, Duquesa de Medina Sidonia. UNED, 2001.
  20. ↑ «Sentencia nº 106/1967 del sumario seguido contra Luisa Isabel Álvarez De Toledo y Maura, Duquesa De Medina Sidonia, por el delito de manifestación ilegal.» (pdf) (en castellà). Tribunal de Orden Público, 19-10-1967. Arxivat de l'original el 12 d’agost 2021. [Consulta: 5 març 2021].
  21. ↑ The Worst Nuclear Disasters Arxivat 2012-05-02 a Wayback Machine.. (anglès) Data de la consulta 7/1/2012.
  22. ↑ Ferrer i Fornells, Mariona «Els EUA i Palomares: 42 anys de silenci i vuit d'estira-i-arronses per qui paga la neteja». Diari Ara, 19-10-2015.
  23. ↑ Planelles, Manuel «La justicia pide que se levante el secreto del plan de limpieza del accidente nuclear de Palomares». EL PAÍS, 11-02-2020 [Consulta: 6 març 2020].
  24. ↑ «La Audiencia Nacional pide al Gobierno desclasificar el plan para la limpieza del accidente nuclear de Palomares». eldiario.es, 11-02-2020 [Consulta: 6 març 2020].
  25. ↑ Barcelona, UAB-Universitat Autònoma de. «El CEHIC presenta l’arxiu de Jordi Bigues sobre l’accident de Palomares». [Consulta: 18 juny 2021].
  26. ↑ «Fons Jordi Bigues - Servei de Biblioteques - UAB Barcelona». [Consulta: 18 juny 2021].
  27. ↑ «Jordi Bigues - Fons Palomares - Dipòsit Digital de Documents de la UAB». [Consulta: 18 juny 2021].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Accident nuclear de Palomares