Al·lotropia

El diamant i el grafit són dos al·lòtrops del carboni, dues formes d'un element químic pur que difereix en la seva estructura cristal·lina.

L'al·lotropia és la facultat que tenen certs elements químics d'existir en dues o més formes en el mateix estat físic amb propietats físiques diferents i, en general, per algunes de llurs propietats químiques. Aquestes formes diferents són conegudes com a al·lòtrops.

Quan l’al·lotropia es manifesta només en estat sòlid, és un fenomen d’estructura originat per la diferent disposició dels àtoms en el cristall (cas del carboni en el diamant, grafit i grafè). Si es manifesta també en l'estat líquid i, sobretot, en el gasós, és motivada per l'existència d’espècies de diferent atomicitat, i les propietats químiques poden diferir aleshores notablement (cas de l'oxigen O₂ i de l'ozó O₃). Els al·lòtrops d’un mateix element són designats habitualment de maneres molt diverses (amb noms distints, mitjançant adjectius, etc.). La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) recomana, per als noms sistemàtics d’indicar les diferències d’atomicitat amb prefixos numerals, precedits eventualment dels prefixos ciclo o catena si cal precisar l'estructura molecular (trioxigen designa O₃, ciclooctasofre S₈, etc.) Si només l'estructura cristal·lina difereix, n'hi ha prou amb esmentar-la tal com ho fa en els altres casos de polimorfisme.[1]

Història

El terme «al·lotropia» està format a partir dels mots grecs ἀλλο- allo- 'altre, diferent' i τρόπος trópos 'mutació, canvi' i acabat amb el sufix -ía.[2] És un concepte que fou introduït pel químic suec Jöns Jacob Berzelius (1779-1948) el 1841 en el transcurs d'una revisió de l'obra del físic alemany, Moritz Frankenheim, sobre la transició entre les formes vermella i groga del iodur de mercuri(II) i les formes monoclíniques i ròmbiques de sofre.[3] Frankenheim havia descrit aquestes transformacions com a exemples d’isomeria, un terme que s’havia introduït feia uns anys per Berzelius per descriure substàncies que tenen idèntiques composicions, però propietats diferents.[4]

Com observà l'alemany Julius Lothar Meyer (1830-1895) el 1888, amb l'acceptació de la hipòtesi d’Avogadro i la idea que els elements poden formen molècules poliatòmiques, és evident que les causes subjacents de l’al·lotropia tradicional en el cas dels elements i la isomeria i el polimerisme tradicionals en el cas dels compostos són un mateix fenomen. Meyer considerava que ha d'abandonar-se l'ús restringit tradicional del terme al·lòtrop (només elements) i s'ha d'acceptar l'ús ampliat que es troba a la literatura més antiga. El primer que ho defensà fou l'alemany Wilhelm Ostwald (1853-1932) el 1912 pel que fa al fenomen del polimorfisme, quan ell assenyalà que "realment no hi ha cap raó per fer aquesta distinció [entre polimorfisme i al·lotropisme], i és preferible deixar desaparèixer el segon nom menys comú". Tanmateix l'ús restringit del terme al·lotropia (només per a elements) és encara avalat per la IUPAC i encara s’utilitza a la majoria de llibres de text de química.[4]

Tipus

El pas d’un al·lòtrop a un altre no sempre és possible directament (cal, per exemple, canviar d’estat o fornir energia altra que la tèrmica). Segons la manera com té lloc la transició entre els al·lòtrops, l’al·lotropia és enantiotròpica, monotròpica o dinàmica. (Alguns casos com el de l’oxigen, no entren en cap d’aquestes categories).

Al·lotropia enantiotròpica

Formes α i β de l'estany

En l'al·lotropia enantiotròpica, o enantiotropia, la transició entre dos al·lòtrops és reversible: L'equilibri és monovariant i es desplaça segons el principi de Le Chatelier; a cada valor de la pressió correspon una temperatura de transició, per sobre o per sota la qual només una forma és estable. Un exemple és el cas de l'estany que es presenta en tres formes (α, β i γ), les quals temperatures de transició:[5]

Aquestes fases presenten diferències en les seves propietats físiques i químiques. Així, la forma α, coneguda com a «estany gris» o «pesta de l'estany» és la responsable de fer trencadisses les peces d'estany, per exemple els tubs dels òrguens. La forma β s'anomena «estany blanc» i no és trencadís.

Al·lotropia monotròpica

En l'al·lotropia monotròpica, un dels al·lòtrops és inestable a totes les temperatures i per tant la transició és irreversible. L'estable es fon abans d’atènyer la temperatura de transició. És el cas del fòsfor blanc i el vermell, ja que només el fòsfor vermell és estable i el canvi de la forma inestable (fòsfor blanc) a la forma estable és irreversible.[6] L’al·lòtrop inestable ha de ser obtingut fent cristal·litzar el líquid sobrefós o passant per la fase vapor.[1]

Al·lotropia dinàmica

L'al·lotropia dinàmica correspon al cas de solubilitat mútua dels al·lòtrops, que formem una fase homogènia. Hi ha reversibilitat, però cap punt de transició definit, ja que el sistema és divariant i les proporcions dels al·lòtrops depenen de la temperatura. Per exemple el sofre quan es fon dona lloc a un líquid de color groc pàl·lid, s'anomena forma λ. Si es deixa refredar pren coloració cada vegada més fosca i el líquid també torna més viscós, és la forma μ. Aquest són els dos al·lòtrops del sofre líquid que es troben en equilibri.[7]

Llista d'al·lòtrops

No metallés i metal·loides
Metals

Entre els elements metàl·lics d'origen natural (fins a U, sense Tc i Pm), 28 estan en condicions d'ambient de pressió al·lotròpics: Li, Be, Na, Ca, Sr, Ti, Mn, Fe, Co, I, Zr, Sn, La, Ce, Pr, Nd, (Pm), Sm, Gd, Tb, Dy, Yb, Hf, Tl, Po, Th, Pa, U. Considerant només la tecnologia pertinent, sis metalls són al·lòtrops:

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Al·lotropia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Al·lòtrop». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Berzelius, J. J. «Unterscheidung der Isomerie von analogen Zuständen». Annalen der Physik und Chemie, 102, 10, 1832, pàg. 320–322. DOI: 10.1002/andp.18321021012. ISSN: 0003-3804.
  4. ↑ 4,0 4,1 Jensen, William B. «The Origin of the Term Allotrope» (en anglès). Journal of Chemical Education, 83, 6, 2006-06, pàg. 838. DOI: 10.1021/ed083p838. ISSN: 0021-9584.
  5. ↑ Moody, B. J.. Comparative inorganic chemistry. Third edition, 1991. ISBN 978-1-4832-8008-0. 
  6. ↑ «Definition of MONOTROPY» (en anglès). [Consulta: 23 agost 2021].
  7. ↑ Advanced inorganic chemistry. New Delhi: S. Chand & Company Ltd, 1945-. ISBN 978-81-219-0263-2. 

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Al·lotropia