Ambrosia

Per a altres significats, vegeu «Ambrosia (desambiguació)».
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), decorant un plat de majòlica.

L'ambrosia (en grec ἀμβροσία) és, a la mitologia grega, un aliment dels déus de l'Olimp.[1] En principi, sembla que els grecs no sabien ben bé en què consistia exactament ni quin era el seu origen, tot i que una llegenda diu que va sortir per primer cop d'una de les banyes de la cabra Amaltea. Les primeres referències en parlen com a bàlsam, untuós i de perfum agradable, que perfuma, purifica i conserva.[2]

L'ambrosia sol ser menjar o pot ser beure (Safo de Lesbos) de déus mentre que el nèctar sol ser la beguda però també pot ser-ne menjar (poemes d'Alcman). Per a Roscher (segle xix) tant el nèctar com l'ambrosia són mel.[3] Seria una "divinització" de la mel. A la cultura catalanoparlant, el paradís dels déus regalima "llet i mel". D'altra banda, segons algunes creences l'ambrosia es fa a partir d'una planta màgica, segurament un o més tipus de bolets barrejats, que es troben al jardí d'Apol·lo. Aquesta matèria primera, a més de per fer ambrosia, podia ser usada també per a altres criatures fantàstiques dels boscos, com centaures, elfs o sílfides.[4]

Molts investigadors moderns com Danny Staples relacionen l'ambrosia amb el fong al·lucinògen Amanita muscaria.

Per derivació, es va cridar Ambrosia (plural neutre) a certs festivals que se celebraven en honor de Dionís, probablement per la predominança dels banquets relacionats amb elles.

Etimologia

La paraula catalana deriva de la paraula llatina ambrosia i significa "aliment dels déus". Està presa del grec antic, ambrosía, amb el mateix significat, on es va formar afegint el prefix privatiu a a l'arrel brotas, que significa "mortal". Seria doncs, literalment, "amortal".[5] Més específicament, brotas, que té la mateixa arrel del verb "brotar", significa "raig de sang". Àmbrotos era, literalment, "algú de qui no raja sang", i, per tant, aquell que no mor, que és immortal.[2]

Origen indoeuropeu

Els déus grecs són immortals i s'alimenten de nèctar i ambrosia.[1] Així, el "nèctar" és un altre aliment dels déus de la mitologia grega i també pressent, com a "beguda dels déus" o "nèctar" a altres cultures d'origen indoeuropeu. Per exemple, a l'Índia, el "amrta" és el "nèctar de la immortalitat" que obtenen els déus per un laboriós procés i també s'usa poèticament en sentit figurat com s'usaria "mel". En aquesta cultura, amara, com a "ambrosia", té el significat poètic de "licor de l'amor" i, per extensió, de l'amor. "Batre l'ambrosia" (amara, ambrosia; dhuni, batre) s'usa com a perífrasi per a nomenar el riu Ganges. Altres aliments semblants en aquestes cultures són el kvasir eslau, el berseq viquing o fins i tot potser l'"aigua de roure" dels gals.[2][6]

Propietats

En l'Himne a Demèter la deessa ungeix el nen Demofont amb ambrosia i d'aquesta manera l'alimenta (versos 235ss.). Segons Píndaro, una de les impietats de Tàntal va ser oferir als seus convidats l'ambrosia dels immortals, un robatori semblant al que va cometre Prometeu, com va assenyalar Karl Kerenyi (en Herois dels grecs). Circe va esmentar a Odisseu que un estol de coloms portava l'ambrosia a l'Olimp.

Relació amb altres aliments

Un got d'hidromel (vi de mel)

WH Roscher creu que tant el nèctar com l'ambrosia eren tipus de mel i que el seu poder de conferir la immortalitat es deuria a les suposades propietats curatives i netejadores de la mel, i perquè la mel fermentada (hidromel) va precedir al vi com a enteogen en el món egeu. No obstant això, Onians assenyala que la mel té el seu propi nom en grec i no es considerava una substància sagrada, sinó comuna, a la lliure disposició dels homes.

Després d'estudiar els passatges homèrics que esmenten l'ambrosia, Onians conclou que aquesta és una contrapartida divina de l'oli o greix que utilitzen els éssers humans, i que els déus la utilitzaven per a múltiples usos: menjar-(Od. 5. 93ss. I 199), rentar-se amb ella (Il. 14. 170), ungir el cos (Il. 16. 669ss., 679ss.), imbuir-la als nassos d'un cadàver perquè aquest no es podreixi (Il. 19. 26, 38ss.) i introduir-la juntament amb nèctar al pit d'Aquil·les perquè aquest no pateixi els efectes del dejuni (Il. 19. 347 ss.). També per A. Ballabriga (1997: 124) l'ambrosia és l'equivalent diví de l'oli, com (segons el parer d'Onians i Ballabriga) el nèctar ho és del vi, totes dues substàncies líquides.

En l'Himne homèric a Apol·lo (versos 123ss.), l'ambrosia, encara líquida, es menja.

Ganimedes

Ganimedes oferint ambrosia

Una llegenda diu que Ganimedes era un pastor tan amable que els déus li van donar per beure ambrosia per a fer-lo immortal. El seu gos es deia Argos. Un dia, Zeus se'l va emportar al temple dels déus perquè fos el seu aiguader favorit. A partir de llavors, allà on anava Zeus el seguia Ganimedes muntat a l'àguila que li va enviar aquest. Segons la mitologia grega, aquest és l'origen de la constel·lació d'Aquari.[7]

Vegeu també

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ambrosia
  1. ↑ 1,0 1,1 Jordi Redondo Sánchez, Introducció a la religió i la mitologia gregues, Universitat de València, 2011. ISBN 9788437086880 (català)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Pilar Fernández Uriel, Dones Del Cielo. Abeja Y Miel en El Mediterráneo Antiguo, Editorial UNED, 2012. ISBN 9788436262155 (castellà)
  3. ↑ Wilhelm Heinrich Roscher, Nektar und Ambrosia: Mit einem Anhang über die Grundbedeutung der Aphrodite und Athene, 1883 (alemany)
  4. ↑ Joan Soler i Amigó, Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, Editorial Barcanova, 1998. (català)
  5. ↑ Jordi Bruguera, Assumpta Fluvià i Figueras, Diccionari Etimològic, Enciclopedia Catalana, SAU, 1996. ISBN 9788441225169 (català)
  6. ↑ Óscar Pujol, Una aproximació a l'univers de la poètica sánscrita, Universitat de les Illes Balears, 1997. ISBN 9788476323137 (català)
  7. ↑ El nostre cel al llarg de l'any, Universitat de les Illes Balears, 2005. ISBN 9788476329252 (català)