Andrés de Orbe y Larreátegui
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 març 1672 Ermua |
| Mort | 4 agost 1740 (68 anys) Madrid |
 Arquebisbe de València | |
| 18 abril 1725 – 26 gener 1738 ← Antoni Folch de Cardona – Andrés Mayoral Alonso de Mella → Diòcesi: arquebisbat de València | |
 Bisbe de Barcelona | |
| 16 desembre 1720 – ← Diego de Astorga i Céspedes – Bernardo Jiménez Cascante → Diòcesi: bisbat de Barcelona | |
 Inquisidor general d'Espanya | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Salamanca |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic (1718–) |
| Consagració | Diego de Astorga i Céspedes |
 | |
Andrés de Orbe y Larreátegui (Ermua, 1672- Madrid, 4 d'agost de 1740)[1] va ser un religiós espanyol. Bisbe de Barcelona, arquebisbe de València, president del Consell de Castella i inquisidor general.[2]
De família d'origen basc i d'ascendència noble. Va ser col·legial del Colegio Mayor de Santa Cruz de Valladolid, es va llicenciar en dret a la Universitat de Salamanca. En els seus primers anys va ser fiscal de la Inquisició a Sevilla i inquisidor encarregat dels processos judaïtzants a Conca.[3]
El 1720 és promogut al bisbat de Barcelona, gràcies al confessor reial Guillermo Daubenton, que el va proposar al rei quan la Cambra de Castella ja havia prés decisió de nomenar Orbe. El 1725 abandona el càrrec diocesà per ocupar l'arquebisbat de València, també amb el suport d'un altre confessor reial, Gabriel Bermúdez. El 1736 renúncia al càrrec perquè no podia compaginar-lo amb les feines que duia a terme a la cort. Entre aquestes feines es troba el càrrec de governador del Consell de Castella, entre 1727 i 1733, any en què és ascendit a inquisidor general.[3]
Orbe serà inquisidor general d'Espanya fins a la seva mort el 1744. Durant el seu mandat, segons Juan Antonio Llorente, la francmaçoneria s'introdueix a les colònies espanyoles a Amèrica, contra la qual el papa Climent XII promulga una butlla el 28 d'abril de 1738. El 1739 la inquisició de Sicília esdevenia independent de la d'Espanya.[1]
Va ser enterrat a l'església de Sant Jaume apòstol d'Ermua, vila natal d'Orbe.[4]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Llorente, 1822, p. 109.
- ↑ Alcaraz Gómez, 1995, p. 16-17.
- ↑ 3,0 3,1 Felices de la Fuente, 2012, p. 340-341.
- ↑ Delmas, 1864, p. 259.
Bibliografia
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andrés de Orbe y Larreátegui |
- Alcaraz Gómez, José F «Documentos. Felipe V y sus confesores jesuitas. El "cursus" episcopal de algunos personajes ilustres del reinado» (en castellà). Revista de Historia Moderna, Num. 15, 1995.
- Delmas, Juan E. Guia histórico-descriptiva del viajero en el señorío de Vizcaya (en castellà). Bilbao: Imprenta y litografía de Juan E. Delmas, 1864.
- Felices de la Fuente, María del Mar. La nobleza titulada en el reinado de Felipe V. Formas de acceso y caracterización (en castellà). Almería: Universidad de Almería, 2012.
- Llorente, Juan Antonio. Historia crítica de la inquisición de España (en castellà). Tom IX. Madrid: Imprenta del censor, 1822.
| Precedit per: Diego de Astorga y Céspedes |
Bisbe de Barcelona 1720 - 1725 |
Succeït per: Bernardo Ximénez de Cascante |
| Precedit per: Antoni Folch de Cardona |
Arquebisbe de València 1725 - 1736 |
Succeït per: Andrés Mayoral Alonso de Mella |
| Precedit per: Pascual de Villacampa y Pueyo |
President del Consell de Castella 1727 - 1733 |
Succeït per: Gaspar de Molina y Oviedo |
| Precedit per: Juan de Camargo y Angulo |
Inquisidor general d'Espanya 1733 - 1744 |
Succeït per: Manuel Isidro de Orozco Manrique de Lara |