Diminutiu

Un diminutiu és un mot derivat que dona un significat de més petit, generalment fet amb un sufix afegit al mot primitiu. Per exemple «gosset» és un «gos petit» i per tant un diminutiu. En principi no hi ha límit quant a les paraules que poden adoptar aquest matís, per exemple: noms «gosset», adjectius «grassonet», adverbis «a propet», etc.

El diminutiu també es pot usar per a demostrar afecte o proximitat, per això és més freqüent en la parla entre pares i fills o les parelles. Segons el context pot tenir un valor apreciatiu o despectiu. De vegades la paraula amb sufix per bifurcació semàntica obté una significació diferent de l'arrel. El seu corol·lari és l'augmentatiu. A cops un mot que a l'inici o en llatí era un diminitiu perd aquesta valor i passa al català com a mot primitiu: fesol, perola, flabiol.[1] De vegades el mot amb sufix obté una significació diferent del mot arrel, i esdevé un lexema sui generis, com per exemple «cotxet» en el sentit de «vehicle destinat a portar-hi un infant o dos»,[2] o la ironia fa que un sufix diminutiu «-et» pren una valor augmentativa: «Quin cotxet t'has comprat, de set places!»[3] En altres casos, el diminitiu obté un significat propi, quasi dissociat del mot primitiu: targeta (tarja).[4]

El diminutius catalans es poden formar amb diferents sufixos. Els més comuns en la llengua actual són:

  • -et, -eta
  • -ó, -ona

Històricament altres sufixos també han format diminutius, tots vigents en algunes de les múltiples varietats geogràfiques del català:

  • -ell, -ella (porcell)
  • -el·lo, -el·la
  • -eu, -eua
  • -í, -ina (rajolí)
  • -ic, -ica
  • -ill, -illa (foradill, esquerdill. potser fossilitzat)
  • -iu, -iua, (petit, petitiua)
  • -oi, -oia, (petit, petitoi)
  • -ol, -ola (estany, estanyol)
  • -utxo, -utxa

Diminutius en altres llengües i els seus dialectes

Moltes llengües o dialectes tenen els seus propis sufixos:

  • en alemany -chen, i més rarament -lein;
  • en castellà -(ec)ito/a per norma general, si el mot de base és monosil·làbic i acaba en consonant (sol, solecito; mar, marecita), però la forma -ito/a amb radicals de la mateixa forma si el mot de base és bisil·làbic i acaba en -o, -a flexives (solo/a, solito/a; cara, carita). -ico és el sufix del castellà d'Aragó i -ino el del castellà de Salamanca;
  • en neerlandès -tje, -je o -pje.

Bibliografia

Referències

  1. ↑ Martí i Mestre, Joaquim; Jiménez, Jesús. Gramàtica històrica catalana. Volum 31 de Biblioteca Lingüística Catalana. València: Universitat de València, 2006, p. 259. ISBN 9788437064123. 
  2. ↑ «2. Cotxet». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Lloret, 2015.
  4. ↑ «targeta». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu també

Enllaços externs