Era vikinga

El mapa de Vinland, document del segle xv basat en un original del segle xiii, dona els contorns del Vinland, a més a més dels tres continents coneguts fins aleshores. El mapa refereix els descobriments de viatges duts a terme al segle xi. Encara que l'autenticitat del document sigui polèmica, amb els treballs d'al-Idrissi a la Sicília normanda, les contribucions nòrdiques al coneixement geogràfic superen àmpliament les de l'Occident cristià, que es limitava a perpetuar l'esquema en T d'Isidor de Sevilla

L'era dels vikings fou el període comprès entre 793 i 1066 a Escandinàvia i Anglaterra, després de l'era del ferro germànica (l'era de Vendel a Suècia). Durant aquest període, els vikings, guerrers i comerciants escandinaus, van saquejar i explorar una gran part d'Europa, sud-oest d'Àsia, el nord de l'Àfrica i el nord-est d'Amèrica del Nord. Tret de l'exploració d'Europa pels seus oceans i rius gràcies als seus coneixements avançats de navegació i l'extensió de les seves rutes de comerç per vastes parts del continent, també es van dedicar a la guerra, als saquejos i van sotmetre a l'esclavatge nombroses comunitats cristianes de l'Europa medieval durant segles, amb la qual cosa van contribuir al desenvolupament del sistema feudal a Europa, incloent-hi els castells i barons (servien de defenses contra els raids vikings).

Societat

Els vikings que havien envaït Europa occidental venien principalment de Dinamarca, de Noruega i de Suècia. Van colonitzar llavors nombrosos indrets com ara Normandia, les Illes Fèroe, Islàndia, Groenlàndia i potser breument Vinland (una part d'Amèrica del Nord).

Mapa on es presenten les àrees de colonització escandinava al segle viii (vermell maó), novè (vermell), desè (taronja) i onzè (groc). Les zones verdes són les que havien estat sotmeses a freqüents raids vikings

Les contrades escandinaves es trobaven llavors àmpliament dividides. A Dinamarca, regnes de grandària mitjana, capaços de negociar amb l'Imperi franc, se succeeixen des del segle viii, però no és fins després del regnat de Harald II de Dinamarca, anomenat «Harald Blåtand» (Harald de la Dent Blava), que es pot parlar d'una verdadera unificació de Dinamarca. Noruega va ser dividida en desenes de petits regnes durant la major part de l'època vikinga, malgrat una efímera unificació del sud i de les costes del país per Harald I de Noruega, anomenat «bonica cabellera»; no es produirà una verdadera unificació fins després del segle xi. A Suècia, la unificació va començar a partir del segle xii, en una època en què el cristianisme ja s'havia desenvolupat àmpliament a la regió.

La societat vikinga estava basada en l'agricultura i el comerç amb altres pobles i insistien molt en el concepte d'honor tant en el combat com en el seu sistema de justícia criminal. La seva llengua, el nòrdic antic, és l'avantpassat de les llengües escandinaves actuals.

Causes de l'expansió dels vikings

Entre les causes que havien provocat el fenomen viking, el traumatisme de les massacres de Carlemany que volia imposar la seva fe amb una violència extrema, va marcar profundament els pagans i sobretot els escandinaus que van voler venjar-se.[1][2][3][4][5] El professor Rudolf Simek confirma la pertinència d'aquest argument religiós: «Una de les causes del sorgiment de l'era vikinga pot haver estat la progressió del cristianisme». «No és un atzar que el començament de l'activitat vikinga es produís sota el regnat de Carlemany. L'amenaça militar franca, la submissió dels frisons i dels saxons a la frontera de Dinamarca hauria provocat un canvi sobtat de l'actitud dels escandinaus [...] L'ascens del cristianisme constituïa una amenaça en si mateixa. En conseqüència sembla menys sorprenent que el primer raid «oficial» viking s'hagués dut a terme sobre l'illa de Lindisfarne, i que hagués apuntat a un monestir, evidentment el protagonista sense defensa de la nova fe, que constituïa una amenaça política i ideològica per a Escandinàvia».[6]

Tanmateix, les causes reals de l'expansió i conquestes dels vikings continuen sent desconegudes. S'ha suggerit que aquesta expansió podria estar relacionada amb la manca de dones, com a conseqüència d'assassinats selectius de les nenes acabades de néixer.[7] Alguns historiadors han suggerit que les innovacions tecnològiques importades de les civilitzacions de la Mediterrània, així com l'assuaviment del clima van comportar un augment de la població gràcies a un període de bones collites. Un altre factor seria la destrucció de la flota frisona per part de Carlemany cap al 785, que va interrompre el flux de nombrosos intercanvis comercials de béns a l'Europa central, amb destinació a Escandinàvia, i va forçar els vikings a anar a buscar-los ells mateixos. Un factor important en tot això, particularment durant els períodes de colonització i de conquestes que vingueren després dels primers raids, són també els conflictes interns a Escandinàvia, que van resultar en la centralització dels poders en algunes mans. Pot ser admès que tots aquests factors van contribuir al naixement de l'era dels vikings.[8]

Panorama històric

La primera referència històrica a un raid viking data del 787 quan, segons la crònica anglosaxona, van matar un oficial anglès que, en prendre'ls per venedors, volia fer-los pagar taxes comercials. Nogensmenys, hi ha més aviat acord per datar el començament dels raids vikings a les illes Britàniques el 793, quan aquesta mateixa crònica informa del pillatge del gran monestir de Lindisfarne.[9]

La violència important però esporàdica va continuar a les costes del nord i l'est d'Anglaterra amb incursions a petita escala a la costa d'Anglaterra. Tot i que els grups d'atac inicials eren petits, es creu que hi havia una gran quantitat de planificació. Els anys 794 i 795 van ser marcats, segons els annals d'Ulster, per importants raids vikings sobre les costes septentrionals d'Irlanda, i sobretot sobre l'illa de Iona. Els víkings van atacar durant l'hivern de 840–841, en lloc de l'estiu habitual, després d'haver esperat en una illa davant d'Irlanda, i Ethelwulf de Wessex fou derrotat a Carhampton, Somerset per les tripulacions de 35 naus vikingues,[10] en 850 van hivernar per primera vegada a Anglaterra, a l'illa de Thanet, Kent.[11] Ethelwulf i altres nobles o ealdorman anglesos van enfrontar-se, a vegades amb èxit, contra els invasors,[12] però sense poder aturar les ràtzies que van continuar fins al 860, quan els vikings van canviar de tàctica i van organitzar un exèrcit de conquesta amb el propòsit d'envair Anglaterra.

A França els víkings foren contractats pels fills de Lluís el Pietós en la seva lluita pel tron i van descobrir que els monestirs i les poblacions als marges dels rius navegables eren fàcils d'atacar.[13] El 844 les naus vikingues procedents d'una incursió pel Garona, foren dispersades per una tempesta en direcció a la costa cantàbrica i atacaren al regne d'Astúries i l'emirat de Qúrtuba.[14]

Els víkings van atacar a l'oest de la Baixa Nèustria, el que quedava de Nèustria a Rouen en 841, i Jumièges en 845 de camí de París,[15] que només se'n va lliurar gràcies al pagament d'una alta quantitat de plata. L'any 854, un grup d'atacs va passar l'hivern per segona vegada a l'illa de Sheppey, a l'estuari del Tàmesi, i en 864, van tornar a Thanet per al seu campament d'hivern.

Normandia va ser el lloc on van habitar els normands al començament de l'edat mitjana. Ells van ser els últims a envair amb èxit Anglaterra. Eren una barreja d'indígenes gals i vikings invasors sota el lideratge de Rol·ló (Gange Rolf), qui va assetjar París en 855 i li va ser concedida l'àrea de Normandia a canvi de defensar-la contra els atacs pirates, mitjançant el tractat de Saint-Clair-sur-Epte l'any 911. No va ser fins que el rei francès va ordenar la fortificació de totes les poblacions als marges dels rius i el trasllat de les comunitats religioses terra endins que els vikings van decidir abandonar França i moure's cap Anglaterra.[13]

Entre l'any 859 i 862 va tenir lloc l'expedició normanda de la Mediterrània, un dels atacs vikings més espectaculars. Björn Järnsida i Hasting varen comandar una flota de seixanta-dos vaixells que resseguint la península Ibèrica s'internà a la Mediterrània i arribà fins a la península Itàlica, saquejant multitud de ciutats i obtenint un important botí, tot i que només pogueren tornar vint de les naus que havien partit.[16] Es van donar noves incursions normandes en els anys 859, 966 i finalment el 971, en què la flota vikinga va ser totalment aniquilada per Al-Hàkam II.[cal citació]

La fi dels raids víkings a Anglaterra és tradicionalment datada per la fallida temptativa d'invasió del país per part d'Harald III de Noruega, el qual va ser vençut pel rei saxó Harold II d'Anglaterra en la Batalla de Stamford Bridge el 1066, i després per un descendent viking, Guillem I d'Anglaterra. A Irlanda, van arribar a la fi amb la presa de la ciutat vikinga de Dublín per Richard de Clare i les seves tropes hibernonormandes el 1171. A Escòcia, finalment, va ser derrotat el rei Haakon IV per les tropes reials d'Alexandre III d'Escòcia en la Batalla de Largs.

Un vaixell viking

El Regne dels francs de Carlemany va ser particularment afectat per aquests atacs; els vikings ascendien pel Sena sobre els seus vaixells (anomenats drakar). L'any 887 l'emperador Carles el Gras, incompetent davant els atacs víkings i el seu setge de París fou declarat incapaç per governar i obligat a abdicar el 17 de novembre de 887.[17] En 891, els víkings van envair Lotaringia i van aixafar un exèrcit franc oriental a Maastrich però al setembre de 891, amb el suport del bisbe de Lieja, Francó de Tongeren,[18] Arnulf de Caríntia vèncer als víkings a la batalla de Lovaina i es van retirar.[19] Aquests raids es van succeir fins que el rei Carles III de França decideix, el 911, d'anomenar el cap viking Rol·ló, d'origen danès o noruec, duc hereditari del que esdevindrà Normandia, etimològicament el 'país (-ia) dels homes (-man-) del Nord (Nor-...-d-)'. A canvi, va obtenir d'ell un jurament de fidelitat, la seva conversió al cristianisme i la promesa de defensar el nord del regne contra les incursions dels altres grups vikings. Algunes generacions més tard, els descendents vikings, completament integrats a la població local, i havent adaptat la seva llengua i la seva cultura, es van llançar sota l'ègida del llavors duc, Guillem I d'Anglaterra, a la conquesta d'Anglaterra, on van formar una aristocràcia francòfona que va influenciar altament l'evolució cultural i lingüística d'aquest país insular.

Molts mercenaris anglodanesos i varegs van lluitar al sud d'Itàlia com a mercenaris al sud de la península Itàlica al servei de llombards i romans d'Orient. El 1030 Rainulf Drengot va aconseguir el comtat d'Aversa, i els membres de la Casa d'Hauteville, fills tots ells de Tancred d'Hauteville van crear el seu propi estat, i Guillem Braç de Ferro es va convertir el 1042 en comte de la Pulla. A diferència de la conquesta normanda d'Anglaterra, resultat d'unes ràpides campanyes, aquesta conquesta de la Itàlia meridional va implicar dècades de batalles sense coordinació fins que es va formar un estat organitzat. Aquest estat, que abastava el terç sud d'Itàlia amb l'única excepció del Benevento, va arribar a prendre l'emirat de Sicília[20] i Malta als musulmans.

A l'est vikings d'origen danès i sobretot suec van recórrer la xarxa fluvial de l'actual Rússia, comerciant i saquejant els pobles eslaus locals. Anomenats varegs o rus', aquests escandinaus van fundar nombroses ciutats al llarg del Volga, i hi van formar a poc a poc principats independents, com el príncep Rúrik a Nóvgorod, que van formar el bressol de la futura Rus de Kíev i, retrospectivament, de la nació russa. Aquests estats van persistir fins a la invasió mongola de 1240.

Alguns d'aquests vikings van continuar fins a la mar Negra i Constantinoble (que anomenaven Miklegard, 'Gran Ciutat') i van establir importants vincles comercials amb l'Imperi Romà d'Orient a través del riu Volga. Allí van ser vençuts pel foc grec i la cavalleria dels romans d'Orient. Un emperador romà d'Orient s'impressionà i els contractà com a mercenaris: els convertí en la guàrdia varega, que fou prestigiosa entre els escandinaus i que va desaparèixer al segle xiii.[21]

Als països escandinaus, la fi de l'era dels vikings és generalment datada per l'establiment d'una vertadera autoritat reial i l'establiment del cristianisme.

Referències

  1. ↑ Rudolf Simek, "the emergence of the viking age: circumstances and conditions", "The vikings first Europeans VIII - XI century - the new discoveries of archaeology", altres, 2005, p. 24-25
  2. ↑ Bruno Dumézil, màster a París X-Nanterre, Normalien, professor associat, autor de "Conversió i llibertat als regnes bàrbars. Segles V-VIII" (Fayard, 2005)
  3. ↑ "Franques Royal Annals" citat a Peter Sawyer, "The Oxford Illustrated History of the Vikings", 2001, p. 20
  4. ↑ Dictionnaire d'histoire de France - Perrin - Alain Decaux i André Castelot - 1981 - pàg 184/185 ISBN 2-7242-3080-9
  5. ↑ "the Vikings" R.Boyer history, myths, dictionary, Robert Laffont i altres 2008, p96 ISBN 978-2-221-10631-0
  6. ↑ Rudolf Simek, «L'émergence de l'âge viking : circonstances et conditions», a Régis Boyer, Les vikings, premiers Européens, VIII -XIème siècle - Les nouvelles découvertes de l'archéologie, Autrement, 2005, p.24-25
  7. ↑ James H. Barrett, "What caused the Viking Age?" Antiquity Volume 82 Number 317 (September 2008), 671-685; L'era dels vikings es va disparar per l'escassetat de dones? (anglès)
  8. ↑ «Reasons for Viking expansion» (en anglès), 07-02-2004. Arxivat de l'original el 2008-06-12. [Consulta: 11 març 2012].
  9. ↑ Sprague, Martina. Norse Warfare (en anglès). Hippocrene Books, 2007, p. 10. ISBN 0781811767. 
  10. ↑ «The Anglo-Saxon Chronicle» (en anglès). Projecte Gutenberg. [Consulta: 26 juliol 2022].
  11. ↑ Hall, Richard. Viking Age Archaeology (en anglès). Shire Publications, 2010, p. 13. ISBN 978-0-7478-0063-7. 
  12. ↑ «Æthelwulf» (en anglès). Oxford Dictionary of National Biography. [Consulta: 26 juliol 2022].
  13. ↑ 13,0 13,1 Sawyer, Peter. The Oxford Illustrated History of Vikings (en anglès), 2011, p. 9-11. ISBN 0192854348. 
  14. ↑ Fernández Duro, Cesáreo. La Marina de Castilla (en castellà). Editorial MAXTOR, 1894, p.12. 
  15. ↑ Orella Unzué, José Luis «Geografías mercantiles vascas en la Edad Moderna: las relaciones mercantiles y marítimas de los vascos con el condado de Normandía durante los siglos XIII-XV» (en castellà). Lurralde, 30, 2007, pàg. 25-58. ISSN: 1697-3070 [Consulta: 1r maig 2023].
  16. ↑ Haywood, 1995, p. 58-59.
  17. ↑ Fantin-Desodoards, Antoine-Étienne-Nicolas. Histoire de l'Italie depuis la chute de la République romaine (en francès). J. E. G. Dufour, 1803, p. 336. 
  18. ↑ Le Roy, Alphonse. «Francon». A: Biographie Nationale de Belgique (en francès). tom VII. Brussel·les: Bruylant-Christophe & Cie, 1880-1883, p. 266 i ss. 
  19. ↑ Apelblat, Mose. «Was Leuven Founded by Vikings? Lost History and Legend» (en anglès). The Brussels Times. [Consulta: 19 novembre 2018].
  20. ↑ Previté-Orton, Charles William. The Shorter Cambridge Medieval History (en anglès). CUP Archive, 1975, p. vol.1, p.511. ISBN 0521099765. 
  21. ↑ Ives, Cohat; GIRART, Estelle; MUNCH, Philippe. Seguint les petjades dels... Víkings. 1ª. Barcelona: BLUME, 2004, p. 72-73. ISBN 84-9801-005-5. 

Bibliografia

  • Carey, Brian Todd. "Technical marvels, Viking longships sailed seas and rivers, or served as floating battlefields," Military History 19, no. 6 (2003): 70-72.
  • Forte, Angelo. Oram, Richard. Pedersen, Frederik. Viking Empires. Cambridge: Cambridge University Press, 2005.
  • Haywood, John. The Penguin Historical Atlas of the Viking (en anglès). Penguin Books, 1995. ISBN 0-14-051328-0. 
  • Henry, Francoise. Irish Art in the Early Christian Period. London: Methuen & Co. Ltd., 1940.
  • Hudson, Benjamin. Viking Pirates and Christian Princes: Dynasty, Religion, and Empire in North America. Oxford: Oxford University Press, 2005.
  • Maier, Bernhard. The Celts: A history from earliest times to the present. Notre Dame, Indiana: University of Notre Dame Press, 2003.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Era dels vikings