Giulio Cesare

*Giulio Cesare*
	;
Títol original	Giulio Cesare in Egitto
Forma musical	òpera
Compositor	Georg Friedrich Händel
Llibretista	Nicola Francesco Haym
Llengua del terme, de l'obra o del nom	italià
Epònim	Juli Cèsar
Creació	1724
Data de publicació	segle XVIII
Gènere	opera seria
Parts	3 actes
Catalogació	HWV 17
Format per	Silently and stealthily (en)
Lloc de la narració	Egipte
Personatges	Cleòpatra, reina d'Egipte (soprano) - Francesca Cuzzoni; Sesto, fill de Pompeu i Cornèlia (mezzosoprano o tenor) - Margherita Durastanti; Giulio Cesare, primer emperador romà (alto castrato) - Francesco Bernardi ("Senesino"); Ptolemeu, rei d'Egipte, germà petit de Cleòpatra (alto castrato) - Gaetano Berenstadt; Nireno, fidel ajudant de Cleòpatra (alto castrato) - Giuseppe Bigonzi; Cornèlia, esposa de Pompeu (contralt o mezzosoprano) - Anastasia Robinson; Achilla, general egipci, conseller de Ptolemeu (baix) - Giuseppe Maria Boschi; Curio, tribú romà (baix) - John Lagarde; Cors de romans i egipcis;
Estrena
Estrena	20 febrer 1724
Escenari	Her Majesty's Theatre , Ciutat de Westminster
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	22 de desembre de 1964 (estrena a Espanya)

Giulio Cesare in Egitto (títol original en italià, en català Giulio Cesare), Händel-Werke-Verzeichnis 17, és una obra dramaticomusical en tres actes composta el 1724 per Georg Friedrich Händel sobre un llibret en italià de Nicola Francesco Haym. Es va estrenar el 20 de febrer de 1724 al Her Majesty's Theatre de Ciutat de Westminster.^[2] Varen intervenir la famosa soprano Francesca Cuzzoni i el castrato Francesco Bernardi Senesino i fou un èxit immediat, un dels més grans de Händel.

Haym va utilitzar un llibret anterior de Giacomo Francesco Bussani, al qual havia posat música Antonio Sartorio (1676). L'argument es basa molt lliurement en l'arribada de Juli Cèsar a Alexandria després de la batalla d'Àccium i la seva relació amb Cleòpatra. Händel va veure en la història de la visita de Cèsar a Egipte el 48-47 aC una oportunitat per explorar dues fascinacions humanes sovint entrellaçades: la política i el sexe.^[3]

Giulio Cesare, un dels títols més populars del repertori barroc i també una de les òperes més conegudes de Händel, explica la lluita de poders d'una manera irònica i divertida.^[4] Aquesta versió de Händel s'allunya de les tragèdies històriques de Shakespeare Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra per concentrar-se en la relació d'amor i luxúria entre el dictador romà i Cleòpatra.^[5]

Origen i context

La primerenca mort de Henry Purcell, esdevinguda el 1695, va posar trista fi a tots els èxits i al grau d'evolució de l'òpera anglesa, que no va trobar successor ni va deixar com a herència cap escola per perpetuar. Quinze anys després, el 1710, arriba el músic alemany Georg Friedrich Händel (que anys després, amb la seva nacionalització, es va transformar en George Frideric Handel) a l'escena musical londinenca, amb la qual cosa les aspiracions de desenvolupar una veritable òpera nacional anglesa recobraven esperances, tot i que l'òpera napolitana regnava hegemònicament a tot el món.^[6]

Malgrat la seva formació a Hamburg, Händel va romandre fidel als dictats de la tradició napolitana, convertint-se en un dels seus màxim exponents. No va pretendre reformar res, sinó que va desenvolupar i perfeccionar les formes d'expressió existents, ja que observem que en les seves nombroses òperes (més de quaranta en total) es troben totes les característiques del cànon napolità: textos de Metastasio i els seus imitadors, típiques obertures, àries da capo i de bravura, apassionats accompagnati i sicilianes.^[6]

Giulio Cesare, la setzena òpera de la seva producció estrenada gairebé tota ella a Londres, comença a allunyar-se de les influències italianes que es manifesten en les seves primeres peces per l'escena, i adopta algunes fórmules pròpies de la música de Purcell, sense endinsar-se, com ho va fer més tard en el tipus d'òpera francesa, tan propera al ballet.^[7]

La majoria d'autors creuen que el llibret de l'òpera de Händel és Nicola Francesco Haym, músic londinenc i coneixedor del món italià,^[8] tot i que es tracta d'una adaptació.^[9] Haym hàbilment va reelaborar un vell llibret que originalment havia estat escrit per Antonio Sartorio per a una producció a Venècia del 1677.^[8] A Haym se li coneixen, incloent aquesta, 24 adaptacions que va realitzar per a Händel.^[10] El seu treball es considera una veritable adaptació i no únicament una traducció del llibret original de Francesco Bussani, ja que, com es diu en l'article de Craig Monson,^[11] s'afegeix part de la veritable història del succés que s'intenta representar, a més d'eliminar parts que es creu formen part de la invenció de Bussani.^[10]

L'ús de llibrets preexistents era una pràctica habitual a Londres en aquell moment, tot i que s'adaptaven a les models actuals i als artistes intèrprets i es tallaven normalment en gran manera, sobretot pel que fa als recitatius. Les revisions del text també s'adaptaven a un públic que no era de parla italiana, però també hi havia un altre factor important. Un llibret del segle xvii d'Itàlia hauria estat dissenyat per als compositors que escrivien en un estil musical contemporani que era menys extens que el de Händel en la dècada del 1720, i podria tenir més de 40 àries: si es componia complet en l'estil posterior, aquesta hauria donat lloc a obres més enllà de la resistència dels cantants i la paciència de les audiències.^[8]

Era una pràctica habitual en Händel afegir una data de finalització de les seves principals partitures, utilitzant la ploma de tinta que amb la que acabava d'escriure els últims compassos de la música. Giulio Cesare, però, només té una anotació en llapis «Anno 1723». En qualsevol cas és segur que va compondre la majoria de l'òpera, si no tota, durant aquest any. El 1723 va ser un any ple d'esdeveniments per a Händel. Al febrer se li va concedir una segona pensió reial de £200 a l'any, pel que sembla vinculat a la seva nominació, en gran part honorífica, de Compositor de Música per a la capella real. El juny de 1723 arriba la primera evidència que ell exercia de forma regular com a mestre de música de les princeses reials, i al juliol es va traslladar a la casa al carrer Brook que seria la seva casa per la resta de la seva vida. Aquesta nova situació personal el van portar a treballar en un nivell més elevat, per a les tres primeres òperes que va escriure al carrer Brook (Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda), més llargs i més ambiciosa que els seves predecessores.^[8]

Representacions

Giulio Cesare va ser estrenada el 20 de febrer de 1724 al King's Theatre de Londres, tres dies abans del 39è aniversari de Händel. En aquells dies, el compositor estava ben establert a Londres centrat en l'òpera italiana: Giulio Cesare va ser la seva cinquena òpera llarga completada per a la Royal Academy of Music, la companyia d'òpera fundada el 1719. A la inauguració de la companyia, Händel havia estat nomenat «mestre de l'orquestra», però ell no era l'únic compositor de la casa. Durant les temporades de 1722-1723 i 1723-1724 Händel, Giovanni Bononcini i Attilio Ariosti van proporcionar tres òperes cada un, però Händel va sorgir com la figura dominant: les seves òperes van rebre un total de 35 actuacions en les dues temporades, mentre que els altres dos compositors es van quedar en 25 cada un.^[8] Giulio Cesare es va convertir immediatament en un gran èxit amb 13 actuacions el 1724, 10 actuacions en una reposició del següent any, i 11 en uns posterior de 1730.^[8]

A la popularitat de Giulio Cesare pot haver estat ajudat la circumstància que el personatge principal, a diferència de la resta de les moltes òperes, era familiar per al públic de Londres a través de l'associació amb la història britànica i amb l'obra de Shakespeare. En el primer recitatiu el llibretista va treballar una referència a la coneguda frase Veni, vidi, vici, que se suposava popularment que Cèsar hauria utilitzat després de la seva conquesta de la Gran Bretanya l'any 55 aC. De fet, la frase sembla haver-se originat segons Suetoni, després de la batalla de Zela en la qual va derrotar el Regne del Pont, a l'Àsia Menor; això va ocórrer al voltant d'un any després del període històric de l'activitat de Cèsar a Egipte (48-47 aC), que és l'objecte de l'òpera.^[8]

Gairebé immediatament va passar als teatres alemanys. Una fama particular varen aconseguir algunes de les seves pàgines, com l'ària de Cleòpatra Troppo crudeli siete, el dolor de Cornèlia i el duo amb el seu fill Sesto, o l'excepcional recitatiu dramàtic de Cèsar davant la tomba de Pompeu.^[12] Cap altra òpera de Händel ha assolit, tant al seu temps o en el nostre, un èxit més gran. El mateix Händel va dirigir a Londres trenta-vuit representacions: algunes de les darreres van incloure noves àries per a nous cantants, ja que era normal en aquella època modificar la partitura per adaptar-la a nous intèrprets. D'aquests canvis, un resulta particularment interessant: la part de Sesto havia sigut composta per a una soprano femenina, però en les reposicions Händel va donar el paper a un tenor. En aquells moments, al contrari del que passa avui en dia, el paper de tenor no se solia atribuir a papers heroics. Händel va haver de traslladar algunes àries una octava més baixa, però altres les va reescriure completament.^[13]

En vida del compositor es tornà a representar les temporades de 1725, 1730 i 1732; també es representà a París, Hamburg i Braunschweig. Com la majoria d'òperes de Händel, Giulio Cesare caigué en l'oblit durant el segle xix i no fou fins al 1922 que es tornà a representar a Göttingen, en una edició poc fiable però que va comportar que fos àmpliament representada per tot arreu.^[14]

Amb la recuperació de la música barroca a partir dels anys 1950, s'ha convertit en una de les òperes més populars de Händel. Una de les versions més autèntiques d'aquesta òpera fou oferta per la Händel Opera Society a Londres el 1963. Va ser famosa la de la New York Opera City de 1966 (amb Beverly Sills com a Cleòpatra i el baríton Norman Treigle en el paper de Cèsar) en una versió que després fou enregistrada i en la que es va utilitzar una nova partitura preparada per Julius Rudel, com si seguís la tradició del mateix Händel. La E>nglish National Opera la va incorporar també al seu repertori el 1979 sota la direcció de Charles Mackerras i amb Janet Baker coma Cèsar.^[14]

Els papers principals de Giulio Cesare, Sesto i Ptolomeo foren escrits per a castrati. Actualment aquests papers s'acostumen a donar a contralts o contratenors, tot i que a vegades Giulio Cesare es transposa per a baríton. Es considera una de les millors òperes de Händel i de tot el repertori clàssic, que destaca per les seves parts vocals, de gran profunditat. És l'exemple més significatiu de l'ideal heroic i de demostració efectiva de tot l'art i l'experiència que Händel havia acumulat fins llavors.

A Catalunya es va estrenar el 22 de desembre de 1964 al Gran Teatre del Liceu, i va ser la primera vegada que es va poder sentir una òpera de Händel al Liceu,^[1] encara que no a Barcelona, ja que el Teatre Tívoli havia representat Alcina el 1943.^[7]

Argument

Lloc de l'acció: Egipte.

Època de la mateixa: Segle I aC.

Acte I

Quadre primer. Paratge proper al Nil

Cèsar i els soldats romans, després de vèncer a Pompeu a Farsàlia, traspassen les fronteres d'Egipte. Una delegació del rei egipci Ptolemeu demana al Cèsar amnistia i la pau, oferint-li, com a penyora, una urna que conté el cap del caigut Pompeu. Cèsar refusa amb desgrat aquest acte de barbàrie. Cornèlia, vídua de Pompeu, amb el seu fill Sestus, preguen al Cèsar que es mostri piadós amb ells, i Sestus jura venjar la mort del seu pare.

Quadre segon. Estança de Cleòpatra

Cleòpatra pretén arrabassar al seu germà Ptolemeu la corona d'Egipte, obtenint per a això el favor de Cèsar. Ptolemeu, interessat només en el luxe i les riqueses, segueix inconscient el joc de la seva germana. Cleòpatra abandona l'estança, i Ptolemeu, amb el seu conseller Aquil·les, tramen plans polítics: entre ells, planegen la mort de Cèsar, i, a més, com a recompensa, se li lliuri a Cornèlia, vídua de Pompeu.

Quadre tercer. Campament romà

Cleòpatra apareix davant de Cèsar, fingint ser «Lídia», donzella de Cleòpatra; aquell s'enamora de la suposada «Lídia», i li promet ajuda contra Ptolemeu. Cèsar surt i apareix Cornèlia. Mentre plora davant de les restes del seu marit, l'observen, amagats, Cleòpatra i el seu conseller Niremus. Sestus i Cornèlia volen la mort de Ptolemeu; Cleòpatra, que continua fent-se passar per «Lídia», li aconsella demanar ajuda a Cleòpatra. En el fons, està segura que, un cop hagi triomfat, serà superior a Cèsar i Ptolemeu.

Quadre quart. Sala al palau de Ptolemeu

Cèsar i Ptolemeu són un davant l'altre; aquest ofereix a Cèsar una guàrdia d'honor i Cèsar, pressentint la intenció, la rebutja sortint acompanyat dels seus soldats. El pla d'assassinat de Juli Cèsar comença a prendre cos. Cornèlia i Sestus entren en l'estança de Ptolemeu i l'acusen de la mort de Pompeu, i això fa que Sestus sigui empresonat i Cornèlia portada a l'harem de Ptolemeu.

Acte II

Quadre primer. Jardí màgic

Cleòpatra espera a Cèsar; aquest arriba i queda captivat per la bellesa i encant de «Lídia». La meravellosa visió desapareix, però Niremus promet a Cèsar portar-lo davant «Lídia» i Cleòpatra, el que accepta encantat.

Quadre segon. Harem de Ptolemeu

Cornèlia, l'orgullosa romana, roman presonera en l'harem de Ptolemeu. Aquil·les li promet la llibertat a canvi del seu amor. Ptolemeu arriba, insistint amb la mateixa proposició. Cornèlia no accepta les amabilitats dels que van assassinar el seu marit i Ptolemeu se'n va irat. Sestus, que va poder escapar de la presó, arriba ple d'ímpetu a venjar l'honor de la seva mare. També ho fa Niremus, que fa amagar a Cornèlia, mentre mostra a Sestus el camí cap a Ptolemeu perquè pugui satisfer la seva venjança.

Quadre tercer. Estança de Cleòpatra

Cleòpatra espera de nou a Cèsar, al que veritablement estima. Cèsar entra a la càmera i sorprèn a la bella Cleòpatra dormint; la desperta i creuen paraules amoroses, fins que entra Curio anunciant un gran complot per assassinar Cèsar. Els assassins estan en camí i la mateixa Cleòpatra no pot ajudar a Cèsar, que ha de fugir, quedant Cleòpatra insatisfeta de la seva naixent passió i tement per la vida de l'home que ha sabut enamorar-la.

Quadre quart. Estança de Ptolemeu

Ptolemeu es diverteix amb les seves dones, entre les que es troba Cornèlia, que és triada com a favorita de Ptolemeu. En aquest moment, arriba Aquil·les donant la notícia de la mort de Cèsar i la traïció de Cleòpatra. Cornèlia i Sestus perden les seves esperances. Discuteixen Ptolemeu i Aquil·les per la possessió de Cornèlia; es preparen per iniciar la seva lluita contra Cleòpatra, i Sestus renova els seus juraments de venjança sobre Ptolemeu.

Acte III

Quadre primer. Voltants d'Alexandria

Ptolemeu amb els egipcis i Cleòpatra amb els romans, estan un davant l'altre. Els romans són vençuts, i Cleòpatra feta presonera per Ptolemeu, que la declara traïdora a la seva pàtria. Cleòpatra creu que Cèsar ha mort i és presa de gran desesperació. Poc després arriba Juli Cèsar; que es va salvar juntament amb Curio. Troben al moribund Aquil·les, ferit en la batalla, que es creu enganyat per Ptolemeu i confessa que va ser l'assassí de Pompeu. En prova de penediment, lliura el seu anell a Cèsar, amb el que li confereix el comandament suprem de les tropes egípcies.

Quadre segon. Estança de Cleòpatra

Cleòpatra espera amb les seves donzelles el moment de la seva execució per traïció. Cèsar l'allibera i li promet amor etern i el tron d'Egipte tan aviat aconsegueixi vèncer Ptolemeu.

Quadre tercer. Palau de Ptolemeu

Cornèlia és amenaçada per Ptolemeu, que continua perseguint amb mires amoroses. Ella defensa el seu honor; Sestus arriba en aquell moment, i mata a Ptolemeu: per fi ha venjat als seus pares.

Quadre quart. Sala del tron

El poble egipci i els soldats tant egipcis com romans, així com els nobles i sacerdots, es preparen per assistir a la coronació de Cleòpatra. Cèsar posa a Cleòpatra en el tron d'Egipte, i és victorejat com un heroi invencible.^[15]

Estructura

La llista de números musicals segueix l'edició del segle xix de Friedrich Chrysander.

Obertura

Act I

1. Cor – Viva il nostro Alcide Escena I
2. Ària (Cesare) – Presti omai l'egizia terra Escena I
3. Ària (Cesare) – Empio, dirò, tu sei, togliti Escena III
4. Ària (Cornelia) – Priva son d'ogni conforto, e pur speme Escena IV
5. Ària (Sesto) – Svegliatevi nel core, furie d'un alma offesa Escena IV
6. Ària (Cleopatra) – Non disperar; chi sa? se al regno Escena V
7. Ària (Tolomeo) – L'empio, sleale, indegno Escena VI
8. Recitatiu acompanyat (Cesare) – Alma del gran Pompeo Escena VII
9. Ària (Cesare) – Non è sì vago e bello il fior nel prato Escena VII
10. Ària (Cleopatra) – Tutto può donna vezzosa Escena VII
11. Arioso (Cornelia) – Nel tuo seno, amico sasso Escena VIII
12. Ària (Sesto) – Cara speme, questo core tu cominci a lusingar Escena VIII
13. Ària (Cleopatra) – Tu la mia stella sei Escena VIII
14. Ària (Cesare) – Va tacito e nascosto Escena IX
15. Ària (Achilla) – Tu sei il cor di questo core Escena XI
16. Duet (Cornelia, Sesto) – Son nata a lagrimar Escena XI

Act 2

17. simfonia Escena II
18. Simfonia Escena II
19. Ària (Cleopatra) – V’adoro pupille Escena II
20. Ària (Cesare) – Se in fiorito ameno prato Escena II
21. Arioso (Cornelia) – Deh piangete, oh mesti lumi Escena III
22. Ària (Achilla) – Se a me non sei crudele Escena IV
23. Ària (Tolomeo) – Sì spietata, il tuo rigore sveglia Escena IV
24. Ària (Cornelia) – Cessa omai di sospirare! Escena VI
25. Ària (Sesto) – L'angue offeso mai riposa Escena VI
26. Ària (Cleopatra) – Venere bella, per un istante Escena VII
27. Ària e Coro (Cesare) – Al lampo dell'armi / Morrà, Cesare, morrà Escena VIII
28. Recitatiu acompanyat (Cleopatra) – Che sento? Oh Dio! Escena VIII
29. Ària (Cleopatra) – Se pietà di me non senti Escena VIII
30. Arioso (Tolomeo) – Belle dee di questo core Escena IX
31. Ària (Sesto) – L'aure che spira tiranno e fiero Escena XI

Act 3

32. Ària (Achilla) – Dal fulgor di questa spada Escena I
33. Simfonia Escena II
34. Ària (Tolomeo) – Domerò la tua fierezza Escena II
35. Ària (Cleopatra) – Piangerò la sorte mia Escena III
36. Recitatiu acompanyat i Ària (Cesare) – Dall'ondoso periglio / Aure, deh, per pietà spirate Escena IV
37. Ària (Cesare) – Quel torrente, che cade dal monte Escena V
38. Ària (Sesto) – La giustizia ha già sull'arco Escena VI
39. Recitatiu acompanyat (Cleopatra) – Voi, che mie fide ancelle Escena VII
40. Ària (Cleopatra) – Da tempeste il legno infranto Escena VII
41. Aria (Cornelia) – Non ha più che temere quest’alma Escena IX
42. Simfonia/La Marche Escena X
43. Duet (Cleopatra, Cesare) – Caro! – Bella! – Più amabile beltà Escena X
44. Cor – Ritorni omai nel nostro core Escena X

Anàlisi musical

La partitura, indubtablement l'obra mestra del gran Händel, és un veritable prodigi de serena arquitectura sonora, en què el seu art arriba als més alts cims de l'art líric i pot ser equiparat sense descrèdit del seu contemporani Johann Sebastian Bach. Obra molt difícil d'interpretar i representar, en la qual tots els artistes que intervenen han de reunir extraordinàries qualitats de cantants de gran classe, amb una excepcional preparació.^[1] Perquè l'única diferència que hi ha entre els primers papers i els secundaris és la major o menor durada de cada particel·la, totes d'una positiva dificultat per a ser cantades amb veritable perfecció.^[7]

Händel, a través dels seus monumentals oratoris i la seva música instrumental, es va situar entre els compositors que defineixen una època, al teatre no s'escapa del seu estil peculiar. Giulio Cesare es podria considerar perfectament com una cantata profana, i si bé l'aspecte plàstic i vagament dramàtic de l'acció no té importància i no podríem prescindir del mateix sense risc que-se'ns escapés el ple sentit de l'obra, és per la seva condició de poema o «suite» vocal i instrumental, que principalment es valora.^[7]

Giulio Cesare conté la personalitat i la sumptuositat musical de les millors pàgines del compositor, la riquesa inaudita de la melodia cenyida als cànons del classicisme, però extraordinàriament ornamentada amb les floritures del barroc, el tens equilibri de l'orquestra, d'un color tímbric també inconfusiblement clàssic; la riquesa expressiva dels recitatius i un constant joc de contrastos entre una harmonia transparent i gràvida alhora i la varietat del contrapunt, utilitzat amb autèntica mestria.^[7]

Les òperes de Händel rarament contenen un veritable cor; les corals d'aquesta obra, que es troben al número del principi i del final, i quatre compassos del segon acte, se suposa que són cantats per les parts principals, probablement entre bastidors. L'heroic paper de Cèsar estava assignat a un castrato, originalment al famós Senesino; actualment el paper s'atorga a un baríton, fet que perjudica la textura de la música en quedar la veu com embullada amb la línia de baixos de l'orquestra, i queda lluny de produir el desitjat efecte heroic. També el paper de Ptolemeu el canta de vegades un baix, però en aquest cas la subtilesa del personatge corre el risc de perdre's; el mateix passa amb el petit paper de Nireno, l'eunuc ajudant de Cleòpatra.^[14]

Giulio Cesare té la rica exuberància del compositor en el seu millor moment, amb fluïdesa en l'escriptura d'àries dures i amb molt de caràcter, i a punt per assumir el repte d'un drama elaborat de més de tres hores i mitja de música. És una reflexió interessant que, si bé Händel estava gaudint del seu primer any a la seva casa de Londres, el seu gran contemporani musical, JS Bach, es va establir igualment en un nou lloc, a Leipzig, i la seva Passió segons Sant Joan va rebre la primera actuació el 7 d'abril de 1724, quatre dies abans de l'última actuació de l'execució inicial de Giulio Cesare a Londres.^[8]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 Pàmias, Joan Antoni. «Ante el estreno de la ópera de Haendel» (en castellà). Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 2 novembre 2016].
↑ «Dades de l'òpera» (en alemany). Operone. Arxivat de l'original el 14 de maig 2018. [Consulta: 13 maig 2018].
↑ Tommasini, Anthony. «Ressenya del disc» (en anglès). New York Times. Arxivat de l'original el 3 de novembre 2016. [Consulta: 1r novembre 2016].
↑ «Resum de l'obra». ccma.cat. [Consulta: 26 febrer 2016].
↑ «El influjo de Shakespeare en el Barroco musical» (en castellà). Teatro Real. Arxivat de l'original el 1 de novembre 2016. [Consulta: 31 octubre 2016].
↑ ^6,0 ^6,1 Montes, Roberto. «Anàlisi de l'òpera» (en castellà). Melómano. Arxivat de l'original el 5 de març 2016. [Consulta: 26 febrer 2016].
↑ ^7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 ^7,4 Montsalvatge, Xavier. «Crítica de l'estrena» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 2 novembre 2016].
↑ ^8,0 ^8,1 ^8,2 ^8,3 ^8,4 ^8,5 ^8,6 ^8,7 Burrows, Donalkd. «Handel in his prime» (en anglès). Barbican Hall, 19-04-2007. [Consulta: 9 novembre 2016].^{[Enllaç no actiu]}
↑ Lindgren, Lowell. “Haym, Nicola Francesco”,[en linea]. Oxford Music Online. 24 de abril 2011. Disponible en la web: http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/12627?q=Nicola+Francesco+Haym&search=quick&pos=1&_start=1
↑ ^10,0 ^10,1 Ibidem.
↑ Monson, Craig,'Giulio Cesare in Egitto': from Sartorio (1677) to Handel (1724), Music and Letters, 66:4 (1985:Oct.) p.313
↑ García Pérez, 1989, p. 30.
↑ Sadie, 1995, p. 44.
↑ ^14,0 ^14,1 ^14,2 Sadie, 1995, p. 45.
↑ «Programa de mà» (en castellà). Gran Teatre del Liceu, Temporada 1964-1965. [Consulta: 3 novembre 2016].

Bibliografia

García Pérez, Jesús. «Rossini». A: La Gran Ópera (en castellà). I. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1303-8.
Jacobs, Arthur; Sadie, Stanley. The Wordsworth Book of Opera. Wordsworth Editions, 1995. ISBN 978-1-85326-370-5.

Vegeu també

[Pàmias-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 Pàmias, Joan Antoni. «Ante el estreno de la ópera de Haendel» (en castellà). Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 2 novembre 2016].

[Operone-2] «Dades de l'òpera» (en alemany). Operone. Arxivat de l'original el 14 de maig 2018. [Consulta: 13 maig 2018].

[Tommasini-3] Tommasini, Anthony. «Ressenya del disc» (en anglès). New York Times. Arxivat de l'original el 3 de novembre 2016. [Consulta: 1r novembre 2016].

[ccma-4] «Resum de l'obra». ccma.cat. [Consulta: 26 febrer 2016].

[Real-5] «El influjo de Shakespeare en el Barroco musical» (en castellà). Teatro Real. Arxivat de l'original el 1 de novembre 2016. [Consulta: 31 octubre 2016].

[Melómano-6] 6,0 ^6,1 Montes, Roberto. «Anàlisi de l'òpera» (en castellà). Melómano. Arxivat de l'original el 5 de març 2016. [Consulta: 26 febrer 2016].

[Montsalvatge-7] 7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 ^7,4 Montsalvatge, Xavier. «Crítica de l'estrena» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 2 novembre 2016].

[Burrows-8] 8,0 ^8,1 ^8,2 ^8,3 ^8,4 ^8,5 ^8,6 ^8,7 Burrows, Donalkd. «Handel in his prime» (en anglès). Barbican Hall, 19-04-2007. [Consulta: 9 novembre 2016].^{[Enllaç no actiu]}

[Lindgren-9] Lindgren, Lowell. “Haym, Nicola Francesco”,[en linea]. Oxford Music Online. 24 de abril 2011. Disponible en la web: http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/12627?q=Nicola+Francesco+Haym&search=quick&pos=1&_start=1

[Ibidem-10] 10,0 ^10,1 Ibidem.

[11] Monson, Craig,'Giulio Cesare in Egitto': from Sartorio (1677) to Handel (1724), Music and Letters, 66:4 (1985:Oct.) p.313

[FOOTNOTEGarcía_Pérez198930-12] García Pérez, 1989, p. 30.

[FOOTNOTESadie199544-13] Sadie, 1995, p. 44.

[FOOTNOTESadie199545-14] 14,0 ^14,1 ^14,2 Sadie, 1995, p. 45.

[Programa-15] «Programa de mà» (en castellà). Gran Teatre del Liceu, Temporada 1964-1965. [Consulta: 3 novembre 2016].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

Georg Friedrich Händel
Òperes	Almira Florindo Rodrigo Agrippina Rinaldo Il pastor fido Teseo Silla Amadigi di Gaula Radamisto Muzio Scevola Floridante Ottone Flavio Giulio Cesare Tamerlano Rodelinda Scipione Alessandro Admeto Riccardo Primo Siroe Tolomeo Lotario Partenope Poro Ezio Sosarme Orlando Arianna in Creta Il Parnasso in festa Oreste Ariodante Alcina Atalanta Arminio Giustino Berenice Faramondo Alessandro Severo Serse Giove in Argo Imeneo Deidamia Acis and Galatea
Extractes d'òpera	"Lascia ch'io pianga" "Ombra mai fu"
Música incidental	The Alchemist Alceste
Oratoris	Il trionfo del Tempo e del Disinganno / Il trionfo del Tempo e della Verità / The Triumph of Time and Truth La resurrezione Brockes-Passion Esther Deborah Athalia Saul Israel in Egypt L'Allegro, il Penseroso ed il Moderato El Messies Der Messias –arr. Mozart– Samson Semele Joseph and his Brethren Hercules Belshazzar An Occasional Oratorio Judas Maccabaeus Joshua Alexander Balus Susanna Solomon Theodora The Choice of Hercules Jephtha
Odes i mascarades	Aci, Galatea e Polifemo Ode for the Birthday of Queen Anne Alexander's Feast Ode for St. Cecilia's Day
Cantates	Agrippina condotta a morire or Dunque sarà pur vero Allor ch'io dissi addio Aure soavi e liete Clori, Tirsi e Fileno Dalla guerra amorosa Del bell'idolo mio Apollo e Dafne O lucenti, o sereni occhi Ero e Leandro Tra le fiamme Un'alma innamorata
Música sacra en llatí	Dixit Dominus Gloria Nisi Dominus Salve Regina
Anthems	As Pants the Hart Zadok the Priest The ways of Zion do mourn Sing Unto God Chandos Anthems Wedding anthem for Princess Anne Foundling Hospital Anthem
Canticles	Utrecht Te Deum and Jubilate Dettingen Te Deum Queen Caroline Te Deum Chandos Jubilate
Pastitxos	Nabal Gideon
Concerts	Concert per a oboè núm. 3 Concert per a oboè núm. 1 Concert per a oboè núm. 2 Concerts per a orgue, op. 4 Concerts per a orgue, op. 7 Concerti grossi, op. 3 Concerti grossi, op. 6
Suites	Música aquàtica Music for the Royal Fireworks Suite per a teclat en re menor (HWV 437)
Sonates per a solista	Sonates per a flauta Sonates editades per Walsh (1732) Sonates editades per Chrysander (1879) "Sonates Fitzwilliam" Sonata HWV 358 HWV 359a (violí) HWV 359b (flauta) HWV 360 (flauta d) HWV 361 (violí) HWV 362 (flauta d) HWV 363a (oboè) HWV 363b (flauta) HWV 364a (violí) HWV 364b (viola de g) HWV 365 (flauta d) HWV 366 (oboè) 367a (flauta d) HWV 367b (flauta) HWV 369 (flauta d) HWV 371 (violí) HWV 378 (flauta) HWV 379 (flauta) Dubtoses: HWV 368 (violí) HWV 370 (violí) HWV 372 (violí) HWV 373 (violí) HWV 374 (flauta) HWV 375 (flauta) HWV 376 (flauta)
Llistes i catàlegs	Llista de composicions Òperes Handel Reference Database Händel-Werke-Verzeichnis Händel-Gesellschaft Hallische Händel-Ausgabe
Festivals	Handel Commemoration Göttingen Halle Londres
Vegeu també	Cartes i escrits Testament Handel a Cannons Royal Academy of Music Opera of the Nobility Georg Händel John Mainwaring F.W.Zachau Margherita Durastanti Anastasia Robinson Charles Jennens Hospital Foundling Gottlieb Muffat
Categoria:Georg Friedrich Händel