Jesús Alturo i Perucho

Infotaula de personaJesús Alturo i Perucho

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement10 març 1954 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
el Pont de Suert (Alta Ribagorça) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona (1971–1977)
Universitat Autònoma de Barcelona (–1981) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriador, filòleg, paleògraf Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Autònoma de Barcelona (1992–)
Universitat Autònoma de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webportalrecerca.uab.cat… Modifica el valor a Wikidata

Jesús Alturo i Perucho (el Pont de Suert, 10 de març de 1954) és un paleògraf, filòleg i historiador català.[1]

És professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, inicialment de filologia llatina (des de 1976) i posteriorment de paleografia, codicologia i diplomàtica (des de 1992), com a titular de la càtedra i en substitució del seu mestre,[2] Anscari M. Mundó.[1] Doctorat en filologia clàssica, és especialista en l'època medieval, en particular en el camp de la història de la cultura, no sols d'àmbit català, sinó també europeu.[3] Forma part (des de 1994), com a membre de ple dret, del Comité International de Paléographie Latine.[4][5] És membre de la Société nationale des antiquaires de la France, membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2007),[6] membre d’Honor de la Societat Catalana de Numismàtica i membre de la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics de l'Institut d'Estudis Catalans.[7] Ha estat Directeur d'Études invité a l'École Pratique des Hautes Études de París.[8] En el marc del projecte internacional Monumenta Palaeographica Medii Aevi, del qual és director de la Series Hispanica, ha publicat les Chartae Latinae Antiquiores Cataloniae, que apleguen un total de 100 diplomes originals del segle ix, conservats en arxius catalans.[9]

Ha estat guardonat, entre altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona (1982), per la seva obra L'arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. (Aproximació històrico-lingüística),[10] i amb el Premi Crítica Serra d'Or (2004), per la publicació d'Història del llibre manuscrit a Catalunya.[11][12] El 2021 ha rebut la Creu de Sant Jordi.[13]

Autor d'una àmplia producció bibliogràfica i acadèmica,[14] que inclou la publicació i anàlisi de diversos diplomataris medievals,[15] i de fragments de còdexs, identificant i estudiant peces tan rellevants com els testimonis més antics fins ara coneguts del Liber de dono perseuerantiae de sant Agustí, del Pamphilus, del Roman de Jaufré o de l'Itinerarium Egeriae, entre altres.[14] També és autor d'edicions crítiques de textos llatins literaris d'època medieval, com sermons atribuïts al bisbe i abat Oliba o al gramàtic Borrell Guibert, de textos epigràfics altmedievals i d'estudis dels glossaris llatins altmedievals,[14] entre els quals els que denoten la difusió del Liber glossarum en terres catalanes.[16][17][18]

Des d'una perspectiva interdisciplinària aplica una metodologia rigorosa i innovadora en els seus estudis que abracen un ampli ventall temàtic. En el camp de la història de l'art ha donat a conèixer amb Tània Alaix, per exemple, al canonge i gramàtic Renall de Barcelona com l'ideador del programa iconogràfic de les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà,[19] ha idenficat Ramon, el pintor del frontal d'altar del segle XIII conservat a Baltimore i originari de l'Església de Sant Martí (Lleida),[20] o ha demostrat l'origen ripollès del Baldaquí de Ribes i n'ha refet els textos perduts.[21]

El mes d’octubre de 2021, amb Tània Alaix, ha identificat l’autor del memorial de Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, en la persona del sotsdiaca Ramon de Cabó, que ha esdevingut, ara com ara, el Patriarca de les Lletres Catalanes.[22]

Interessat pels orígens de la llengua catalana i els més antics testimonis escrits que s'han pogut identificar fins ara, el mes de febrer de 2023 amb Tània Alaix ha reculat la formació del català "pel cap baix al segle IV" i ha vist en els escrits de Pacià de Barcelona els primers batecs de la llengua catalana.[23] En el seu darrer estudi Lletres que parlen: viatge als orígens del català presenta una nova edició crítica dels textos més antics escrits en català, n'identifica l’autor i el seu origen, cosa fins ara mai no assajada.[24] Proposa una sola i no dues traduccions al català del Llibre Jutge; una tasca col·lectiva duta a terme sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill Marc, a qui hom reconeix un paper important també en la recopilació dels Usatges de Barcelona. Ofereix, així mateix, una primera llista d’escriptors catalans del període preliterari i argumenta els veritables motius de l’aparició del català escrit.[25]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Jesús Alturo i Perucho». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Mancho - Diccionari d'historiadors de l'art
  3. ↑ Marques - 1990
  4. ↑ «Liste des membres actives» (en francès). Comitè international de paléographie latine, 13-10-2017. [Consulta: 13 octubre 2017].
  5. ↑ Vilageliu, Ramon «Tània Alaix i Josep Alturo. Investigadors d'elit, descobridors del primer autor català». Vallesos, 22, Hivern-primavera 2021/2022, pàg. 28-29.
  6. ↑ Diccionari biogràfic de l'ABL
  7. ↑ Membres de la SCEL
  8. ↑ École pratique des hautes études - Annuaire 2006
  9. ↑ «Publicades les Chartae Latinae Antiquiores Cataloniae». Notícies.
  10. ↑ «L'Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200 : aproximació històrico-lingüística / per Jesús Alturo i Perucho». [Consulta: 29 març 2018].
  11. ↑ «Premis Crítica «Serra d'Or» 2004». Serra d'Or, 532, (abril 2004), pàg. 14-15. Arxivat de l'original el 2017-10-13 [Consulta: 13 octubre 2017].
  12. ↑ Toldrà - 2005
  13. ↑ «Creu de Sant Jordi per a 20 persones i 10 entitats». gencat. [Consulta: 9 abril 2022].
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 IdRef - Agence bibliographique de l'enseignement supérieur
  15. ↑ Bonnassie - 1987
  16. ↑ Alturo i Perucho - 1985
  17. ↑ Alturo i Perucho - 1987
  18. ↑ Alturo i Perucho - 2014
  19. ↑ Alturo, Jesús; Alaix, Tània. L'església de Sant Salvador de Polinyà i les seves pintures. 2a edició revisada i ampliada. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2023, p. 87. ISBN 9788419333575. 
  20. ↑ Ruiz Marull, David «El extraordinario viaje de la pieza magistral del románico catalán que acabó expuesta en EE.UU.». La Vanguardia, 28-10-2020 [Consulta: 1r maig 2023].
  21. ↑ Alturo, Jesús; Alaix, Tània «El Baldaquí de Ribes i les seves inscripcions: origen i propostes d'interpretació». Ausa, Vol. XXVI, núm. 172, 2013, pàg. 247-257 [Consulta: 1r maig 2023].
  22. ↑ CCMA «Ramon de Cabó, primer escriptor conegut de la literatura catalana». Telenotícies Vespre, 18-10-2021 [Consulta: 9 abril 2022].
  23. ↑ Milian, Àlex «Els primeríssims batecs de la llengua catalana». El Temps, 27-02-2023 [Consulta: 1r maig 2023].
  24. ↑ Alturo, Jesús; Alaix, Tània. Lletres que parlen: viatge als orígens del català. Barcelona: La Magrana, p. 429. ISBN 9788419334053. 
  25. ↑ Marimon Moles, Sílvia «El 'Llibre dels jutges', el llibre més antic en català, va ser escrit entre 1060 i 1080». Ara, 27-02-2023 [Consulta: 1r maig 2023].

Bibliografia