Laura (monaquisme)

La Laura de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi, monestir de l'Església Ortodoxa Russa.

A l'Església Ortodoxa i d'altres Esglésies ortodoxes orientals, una Laura o Lavra (del grec: Λαύρα; ciríl·lic: Ла́вра), era originalment un conjunt de cel·les o coves eremítiques, amb una església comuna i de vegades, un refectori. El significat grec de la paraula seria passatge, corredor o avinguda, per la disposició alineada de les cel·les. Posteriorment, quan aquests recintes es delimitaren amb murs, la seva estructura no es diferencia dels tradicionals monestirs.

Història

El model de les laures té el seu origen a principis del segle iv quan es comencen a formar colònies de cel·les d'eremites al desert de Nitria, on arribà a viure una comunitat de fins a 900 eremites, amb la seva pròpia església i sacerdot, i només relacionant-se amb l'exterior per a aconseguir aliments. Sant Eutimi el Gran (377-473) va fundar una de les primeres laures de Palestina en el segle v.[1] La Laura de Saba de Mutalasca (439-532, coneguda com a Mar Saba, és una de les més antigues que ha continuat funcionant com a monestir cristià. Un sistema similar va ser establert per sant Geràsim, amb 70 cel·les que envolten un cenobi. Els dies laborables els passaven a les cel·les, acompanyats només per una estera de joncs, una petita quantitat d'aliment i fulles de palma per a fer cordes i cistells. Els dissabtes duien els seus treballs al cenobi i rebien junts la comunió, tornant a les seves cel·les el diumenge a la tarda.

Altres Lavres i articles relacionats

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Laura
  1. ↑ Parry, 1999, p.294

Fonts