Museu del Romanticisme
Museo del Romanticismo | |||||
|
|||||
 Façada sud-est (C/ San Mateo) | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | museu d'art museu nacional  | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | Museo Romántico | ||||
| Creació | 1924 | ||||
| Fundador | Benigno de la Vega-Inclán | ||||
| Activitat | |||||
| Àmbit | Art del Romanticisme | ||||
| Visitants anuals | 93.000 (2014) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu |
| ||||
| Lloc web | museoromanticismo.mcu.es | ||||
  | |||||
El Museu del Romanticisme és un museu de titularitat estatal situat a Madrid, Espanya. Conserva una important col·lecció d'objectes històrics i artístics, centrada en la vida quotidiana i els costums del segle xix, amb especial atenció al corrent estètic del Romanticisme.
En un primer moment, el museu era conegut amb el nom de Museu Romàntic, però després de la reforma que va concloure l'any 2009 es va adoptar el nom actual, menys genèric. La seu es troba al carrer de San Mateo, al barri de Justicia (districte Centre), ocupant l'antic palau del marquès de Matallana, edifici de traçats classicistes de Manuel Martín Rodríguez, qui es va encarregar de la seva construcció el 1776. L'edifici és Monument BIC des del 1962.
Història del museu
El museu deu la seva existència a Benigno de la Vega-Inclán, marquès de la Vega-Inclán, filantrop i mecenes que va viure durant la segona meitat del segle xix i primera del següent, fundador així mateix del Museu del Greco de Toledo i del Museu Casa de Cervantes de Valladolid.
El 1921, va fer donació a l'Estat espanyol de part de les seves pertinences amb l'objectiu que constituïssin una col·lecció estable oberta al públic. La institució va prendre el nom de Museu Romàntic precisament per tractar de preservar la memòria del Romanticisme espanyol, una etapa de grans assoliment literaris i artístics a nivell nacional, coincident sobre manera amb el regnat d'Elisabet II. Es va escollir com a seu el cèntric palau del marquès de Matallana, que ja havia allotjat anteriorment d'altres activitats patrocinades pel marquès. El museu va ser inaugurat l'any 1924.[1]
La col·lecció, integrada en principi per «pintures, mobiliari i aixovars»,[2] va anar ampliant-se mitjançant donacions, adquisicions i llegats, de manera que actualment posseeix fons de molt diversa índole, des d'objectes d'ús quotidià fins pintura religiosa, fotografia o miniatures. Especialment important en aquest capítol de fons va ser l'època immediatament posterior a la Guerra Civil, gràcies a la Comissaria General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, creada per evitar l'espoliació artística durant la contesa. Aquest organisme va enriquir el museu mitjançant un dipòsit, que complementava la col·lecció inicial del marquès, de forma notable.
El museu es va concebre no com una mera exposició d'objectes sinó amb la intenció que mitjançant la recreació de l'ambient, el visitant se sentís transportat a l'època romàntica, arribant a adquirir gran renom precisament per la fidelitat, exactitud i autenticitat amb la qual presentava aquest ambient, i pel seu caràcter íntim i solitari, allunyat del concepte de museu-espectacle de masses que es va posar de moda a la fi del segle xx.
L'any 2001, el museu va ser tancat al públic,[3] per tal com les seves instal·lacions demandaven millores d'acord amb els criteris museogràfics propis del segle xxi. La reforma va comprendre la rehabilitació total de l'immoble, així com la creació de serveis bàsics per al visitant, i una nova presentació de les col·leccions, procurant mantenir l'esperit de casa-museu que li era tan propi. Les obres van concloure en la seva més gran part l'any 2009, quan la institució va obrir novament les seves portes, canviant també la denominació tradicional per la de Museu del Romanticisme.
Col·leccions
El museu divideix els seus fons als apartats de pintura, miniatura, estampa, arts decoratives (molt rellevant en aquest camp la col·lecció de ceràmica, ventalls i litofanies), mobiliari, fotografia i dibuix —amb exemples deguts a José de Madrazo, entre d'altres—.
Un dels camps que més fama li han donat al museu és la seva excel·lent galeria pictòrica, on estan representats els artistes més rellevants del segle xix espanyol, sobresortint un excel·lent quadre de Francisco de Goya, San Gregorio Magno. Pertanyia a un grup de quatre pintures sobre sants pintat per Goya, del qual un San Jerónimo es conserva al Museu Norton Simon de Pasadena (Estats Units).
Acompanyen al geni aragonès, entre molts d'altres, Vicente López Portaña, els paisatgistes Carlos de Haes, Jenaro Pérez Villaamil i Lluís Rigalt, Valeriano Domínguez Bécquer —germà de Gustavo Adolfo Bécquer—, Antonio Maria Esquivel, Carlos Luis de Ribera, José Gutiérrez de la Vega, Federico de Madrazo o Leonardo Alenza, amb una de les pintures icòniques del Romanticisme, la Sátira del Suicidio. Una altra pintura d'una certa fama és un retrat del polític Godoy pintat per Antonio Carnicero. El juny de 2011, el Ministeri de Cultura ha incorporat a la col·lecció un Retrato de Isabel II pintat per Federico de Madrazo el 1849.[4]
Al capítol de mobiliari, són destacables diversos objectes que van pertànyer al rei Ferran VII, entre ells un curiós vàter. No podia faltar en el museu el record d'un dels màxims literats que va donar l'època: Mariano José de Larra, exhibint-se algunes de les seves pertinences personals i un dels retrats més famosos que d'ell es conserven.
L'edifici
El palau que allotja el museu va ser construït a la fi del segle xviii per servir de residència al marquès de Matallana, Rodrigo de Torres y Morales. Les seves façanes donen als carrers de San Mateo i Beneficencia. És un exemple representatiu d'habitatge noble de l'Antic Règim a la capital madrilenya, presentant elements molt comuns a aquest tipus d'edificis, com l'àmplia porta gran d'entrada formada per carreus de granit, finestrals amb balcó de forja al pis de terra noble, o la sostrada amb golfes. L'arquitecte, Manuel Martín Rodríguez (nebot del cèlebre Ventura Rodríguez), va mantenir alguns records barrocs en la composició de la façana, amb marcs lleugerament trencats al primer pis; predominen tanmateix la severitat i simetria pròpies del neoclassicisme que triomfava en aquesta època.
-
Sala Antesalón III -
Sala Antesalón V -
Auditori -
Sala XXIII Billar
Vegeu també
Referències
- ↑ Álvarez Lopera, José. El Marqués de la Vega-Inclán. Descubrir el Arte nº 20 (en castellà), 2000, p. 90.
- ↑ «Tiempo de Historia» (en castellà). Arxivat de l'original el 2011-09-11. [Consulta: 23 desembre 2015].
- ↑ «Web del Museo del Romanticismo» (en castellà). Ministerio de Cultura. [Consulta: 23 desembre 2015].
- ↑ Europa Press. «Su majestad Isabel II» (en castellà). [Consulta: 23 desembre 2015].
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Museu del Romanticisme |
- Obras del Museo del Romanticismo en el catálogo colectivo de la Red Digital de Colecciones de Museos de España (Cer.es). (castellà)
- Cuadernillo itinerario. (castellà)
- Reportaje sobre el Museo en El Mundo.
- El Museo en Google Art Project. (castellà)
- Labor del Museo del Romanticismo en Social Media. (castellà)