Palau reial menor

Palau Reial Menor
Dades
Tipus	Conjunt d'edificis i edifici desaparegut
Part de	Conjunt especial del sector de la muralla romana
Característiques
Estat d'ús	enderrocat o destruït
Estil arquitectònic	arquitectura gòtica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Gòtic (Barcelonès)
41° 22′ 54″ N, 2° 10′ 41″ E / 41.381554°N,2.178165°E / 41.381554; 2.178165
Format per	Capella del Palau
Bé cultural d'interès local
Capella del Palau
Id. IPAC	40298
Id. Barcelona	138
Plànol

El Palau Reial Menor era un conjunt d'edificis situats a l'actual barri Gòtic de Barcelona, dels quals només se'n conserva la capella. Tenia els seus orígens en una comanda de l'Orde del Temple del segle xiii, i l'any 1857 fou venut per la seva propietària, María Teresa Álvarez de Toledo y Palafox, comtessa de Sobradiel, per a fer-hi una urbanització de cases benestants.

Història

Els Templers a Barcelona

Els templers van arribar a Catalunya, procedents de Terra Santa, vers l'any 1128.^[1]</ref> Venien a fer proselitisme de la seva causa i recaptar tota mena de donatius per al manteniment dels exèrcits croats a Orient. Foren molt ben rebuts per les autoritats civils i eclesiàstiques, que de seguida els feren importants donacions, entre les quals hi havia la finca que seria la seva residència a la ciutat comtal. Gairebé al mateix temps, l'Orde havia començat a adquirir un conjunt important de finques i altres beneficis al Vallès, on organitzaria una comanda amb seu a Palau-Solità, amb el nom de Palau del Vallès. Aquesta casa i la de Barcelona formaren una sola casa, com una mena de comanda bicèfala.

Tot i que en un principi la casa de Barcelona no era un convent, amb el temps i sobretot a causa dels negocis que tenia el comanador del Vallès amb els oficials reials, acabà esdevenint-ho. Vers el 1282 es desplaçà la seu del Vallès a Barcelona,^[2] però tot i així, seguiren essent la mateixa casa, i les propietats les administrà el mateix preceptor, que a partir d'aleshores s'intitulà «comanador de Barcelona». El prestigi i la importància assolits en pocs anys pels templers motivà l'atorgament pel rei Jaume, l'any 1237, d'una carta de protecció individual. També gaudí, per concessió reial, de drets sobre l'encunyació de moneda, i per altres conceptes, Palau rebia del rei un cens anual pels alfòndecs de mar. També percebia una renda sobre el roldor, producte molt emprat pels assaonadors de la indústria de la pell, i una part de les rendes de la lleuda i el quintar reial, entre d'altres. Si els templers especulaven amb els terrenys per edificar, també negociaven amb els jueus, els banquers per excel·lència; en uns casos, es tractava de préstecs usuraris fets pels jueus al Temple; d'altres són vendes o arrendaments de rendes i censos. La casa de Palau esdevingué el lloc on la gent important de la ciutat dipositava documents i valors mobles diversos, a manera dels nostres bancs moderns. Entre les activitats de la comanda barcelonina destaca d'una manera notable el comerç maritím, i el comanador de Palau tenia també tractes amb els oficials reials de Barcelona i amb els mercaders que negociaven amb Orient.

El port de Barcelona era utilitzat pels templers catalans en les seves relacions amb Terra Santa i amb altres províncies mediterrànies. També a Barcelona l'orde posseïa obradors i taules als mercats. Se'n documenten alguns a la plaça del Mercadal, situada a l'actual plaça de l'Àngel, vora el castell i la cort del veguer (el Castell Vell). Era usual que l'orde, per una banda, gaudís del dret a fer fires i mercats, i, per l'altra, que els utilitzés per comercialitzar millor els productes procedents de les seves explotacions agropecuàries. Després del 1317, abolit ja l'orde del Temple, la major part dels béns de la comanda de Palau Solità/Barcelona passaren a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem.^[3][4]

El Palau del Temple de Barcelona

L'any 1134, Bernat Ramon de Massanet i el seu fill donaren al Temple les «cases d'en Gallifa» (amb mur, torres, pati i pou) del costat occidental de la muralla romana de Barcelona, vora el castell de Regomir. Segons el document, sembla que es tractava d'un conjunt d'edificis que, aprofitant l'angle de l'antiga muralla, havien estat ordenats al voltant d'un pati quadrangular. Aquelles torres i cases esdevindrien la residència barcelonina dels templers, coneguda a partir d'aleshores amb el nom de «Palau del Temple».^[5]

En començar el segle xiii, als voltants de la muralla romana de Barcelona havien cresgut nuclis de població (vilanoves) que tenien com a eix els camins que sortien de la ciutat. Aquest creixement, motivat per la prosperitat econòmica, anà acompanyat de la inevitable especulació urbanística. El Temple hi participà de la mateixa manera que ho feren famílies poderoses com els Montcada. L'acció de l'orde es desenvolupà a la zona de sota el mur de la seva residència, vers ponent, on avui hi ha el carrer d'Avinyó, i cap a la Rambla, fins a la muralla de Jaume I que es començà a construir a la primera meitat del segle xiii. L'any 1245, el comanador Pere Gil comprà unes cases i horts pròxims al convent barceloní. Començava així un projecte urbanístic que comprenia la disposició d'un hort o jardí sota el Palau, a l'altre costat de la muralla, i la construcció de cases en dos carrers, un dels quals era potser l'actual Avinyó. Uns anys més tard, el 1253, els templers aconseguien del batlle reial de la ciutat llicència per tancar un carrer que, procedent del vicum balneorum novorum (carrer dels Banys Nous), passava per sota el mur de la casa del Temple en direcció al mar. El tancament d'aquest carrer els permetia construir l'hort, perquè simultàniament s'havien obert al davant dos carrers paral·lels. L'any següent es documenten donacions i permutes de terrenys, també vora el convent, que palesen un interès especial pel projecte urbanístic endegat. De seguida començà la construcció de cases als carrers nous, i aquell mateix any es documenten set establiments de parcel·les per a construir-ne d'altres. La tasca constructora continuà els anys següents, i durà, amb un ritme lent, fins a la dècada del 1260.

La casa-convent de Barcelona tenia un pati quadrangular, on hi havia la capella (únic edifici dempeus), que ocupava tot el costat nord, i els principals edificis conventuals, que es repartien per la banda occidental. La resta de costats eren ocupats per edificis de serveis i horts. El límit exterior venia donat per l'angle sud-occidental de la muralla romana, constituït pel mur i set torres, entre cilíndriques i prismàtiques, que devien servir de protecció del recinte en els primers anys. Molt aviat, amb el creixement urbanístic de Barcelona, les torres perderen la seva funció originària i al seu peu (suburbis) es construïren cases. En ser extingit l'Orde del Temple, les cases de la comanda de Palau (Vallès i Barcelona) passaren a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, però ben aviat el bisbe de Vic comprà la de Barcelona, i uns anys més tard la vengué al rei. El pas de l'edifici a propietat reial representà un gran canvi arquitectònic, ja que fou modificat per convertir-se en el Palau Reial Menor.

Palau Reial Menor

Sabem que de l'època templera es conservaren la capella i almenys un altre gran edifici de planta rectangular que tenia als baixos una esplèndida estructura de robusta creueria i a la planta noble una magna estança amb arcs diafragmàtics transversals, anomenada «sala dels cavalls», un precedent de les del Palau Reial Major (saló del Tinell) i de la sala del Consell de Cent de la ciutat.^[5] Pere el Cerimoniós feu construir una altra sala al costat, «la sala major»,^[6] també amb arcs transversals, i altres estances adossades a la muralla romana, a més d'un espaiós jardí que amplià l'antic hort templer. Amb aquestes i altres obres i additaments, el Palau arribà a finals del segle xv, en què Joan II el cedí al noble Galceran de Requesens. En el decurs del segle xvi, els Requesens (entre ells, el famós almirall de la batalla de Lepant, Lluís de Requesens i Zúñiga) hi van fer importants modificacions, la més important de les quals afectà la capella. Els descendents dels Requesens en conservaren la propietat fins al 1857, any en què fou enderrocat el conjunt, exceptuant-ne la capella, per a construir-hi habitatges plurifamiliars i diversos carrers (vegeu Urbanització del Palau Reial Menor).^[7]

Quan es plantejà l'enderrocament del Palau hi va haver una forta reacció ciutadana en contra; en són testimoni molts articles de protesta a la premsa i dibuixos i pintures realitzats per diversos artistes (Francesc Soler i Rovirosa, Lluís Rigalt i Farriols, Ramon Martí i Alsina, etc.) per conservar-ne la memòria.

Referències

Bibliografia

• ADROER TASSIS, Anna M. (1994): «El palau de la reina Elionor: un monument desaparegut», a Lambard, 6, IEC, p. 247-264.
• CID MORAGAS, Daniel (1997): «La restauració del Palau Reial Menor de Barcelona a través del Llibre d'Obra. El cas de la Sala Major (1376-1378», a Acta Mediaevalia, 18, p.397-325.[1]
• FOREY, Alan (1973): The templars in the “Corona de Aragón”, Oxford University Press, Londres.http://libro.uca.edu/forey/templars.htm
• FUGUET SANS, Joan (1990): «Els templers a Barcelona», a L'Avenç, 133, Barcelona, 1990, p. 6-15.[2]^{[Enllaç no actiu]}
• ― (1995): L'arquitectura dels templers a Catalunya, R. Dalmau Ed., Barcelona.
• ― (2005): Templers i Hospitalers, IV, R. Dalmau, Ed., Barcelona.
• ― (2004): «La casa del palau del Temple de Barcelona», a Locus Amoenus, 7, Barcelona, p. 99-109.[3]
• ― (2008): «Pinturas, miniaturas y graffiti de los Templarios en la Corona de Aragón», en LUTTRELL, Antony / TOMMASI, Francesco (eds.). Religiones Militares, Perusa, p. 237-264.[4]^{[Enllaç no actiu]}
• FUGUET, Joan & PLAZA, Carme (2013): cL'ordre du Temple dans la Couronne d'Aragon, aspects topographiques et archéologiques. Les cas de Tortosa et Barcelone», en Damien CARRAZ (dir.), Les Ordres Religieux Militaires dans la ville medieval (1100-1350), Presses Universitaires Blaise-Pascal, Clermont-Ferrand, p. 239-256.[5]
• ― (2012): Els templers guerrers de Déu. Entre Orient i Occident, Rafael Dalmau Ed., Barcelona.
• GARRIGA, Joaquim (1986): L'època del Renaixement, s. XVI, dins Història de l'Art Català, vol, IV, Edicions 62, Barcelona.
• MIRET Y SANS, Joaquim (1910): Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya, Impremta de la Casa de Caritat, Barcelona.
• TRÉTON, Rodrigue (2010): Diplomatari del Masdéu, I-V, Fundació Noguera, Barcelona. I, p. 22.[6] Arxivat 2014-03-22 a Wayback Machine.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Reial Menor

• Bonet Costa, Carles. Conseqüències de l'enderrocament del Palau Reial Menor de Barcelona. Anàlisi des d’una perspectiva patrimonial, històrica i urbanística, setembre del 2011-juny del 2012.