Sogdià (llengua)

Infotaula de llenguaSogdià
EpònimSogdiana Modifica el valor a Wikidata
Tipusllengua, llengua antiga i llengua morta Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants nadius0 Modifica el valor a Wikidata
EstatSogdiana, República Popular de la Xina, República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan i República Socialista Soviètica del Tadjikistan Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües indoiranianes
llengües iràniques
llengües iràniques orientals Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet sogdià, alfabet siríac i alfabet maniqueu Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-2sog Modifica el valor a Wikidata
ISO 639-3sog Modifica el valor a Wikidata
Glottologsogd1245 Modifica el valor a Wikidata
IETFsog Modifica el valor a Wikidata

El sogdià fou una destacada llengua irànica, pròpia dels sogdians, que es parlà majoritàriament a Sogdiana (actual est d'Uzbekistan, oest de Tadjikistan i petites parts de Kazakhstan, Turkmenistan i Kirguizstan) i a Xina, on era parlat per algunes comunitats migrants, entre els segles VI aC i XI dC. Esdevingué la lingua franca de la ruta de la seda a Àsia Central durant la dinastia xinesa Tang (aproximadament al segle VII dC). El sogdià s'escrivia amb tres alfabets: sogdià, maniqueu i siriac.[1] És considerada una de les llengües iràniques més importants, juntament amb el bactrià, el saka, el pahlavi i el part. Té un corpus literari destacat.

La majoria d'escrits en sogdià es van trobar a inicis del segle XX a Turfan i Dunhuang (Xina), si bé s'han trobat altres inscripcions i documents a Mongòlia (Karabalgasun), Kazakhstan (Kultobe)[2] o a Tadjikistan (Mont Mugh).[3] Actualment, el sogdià es considera una llengua morta, si bé té un descendent en l'idioma yaghnobi (de vegades anomenat també neo-sogdià), que encara és parlat per uns quants milers de persones de l'ètnia yaghnob, a Tadjikistan.[1][2]

Els textos més antics trobats en sogdià són les plaques d'argila trobades a Kultobe al sud de Kazakshtan, al nord de Tashkent, que es creu que són del segle I o II dC. Les inscripcions donen fe de la colonització de la zona per sogdians de les ciutats de Samarcanda, Kesh (avui en dia Shahr-i-Sabz), Nakhshab (Karshi) i Bukharà, sota el lideratge d'un general de Chach (Tashkent) i també de la divisió de la terra entre els sogdians i els nòmades de la regió. Les inscripcions de Kultobe estan escrites en una forma arcaica d'alfabet sogdià que encara és semblant al prototip arameu.[2]

Referències