Font periodística

Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. Falta enllaçar les paraules més significatives als articles corresponents

Per font periodística s'entén tot aquell emissor de dades de què se serveix el professional dels mitjans de comunicació per elaborar el discurs narratiu del seu producte informatiu. És qualsevol entitat, persona, fet o document que proveeix d'informació al periodista perquè aquest tingui elements suficients per elaborar una notícia o qualsevol altre gènere informatiu.

Els periodistes no sempre poden estar presents en el moment en què es desenvolupen els esdeveniments. Molts d'ells no són previsibles i tan sols una casualitat pot fer que el periodista sigui testimoni presencial, com un accident o un atemptat. En el cas d'aquests esdeveniments imprevisibles, o d'altres als quals l'informador no pot accedir fàcilment, el periodista ha de recórrer a les fonts informatives perquè li proporcioni informació sobre els fets.

El periodista pot mantenir un nombre il·limitat de fonts d'un tipus o altre i aquestes poden anar canviant segons els interessos o les preferències del professional. No obstant això, tot periodista ha de seleccionar i jerarquitzar totes aquelles fonts la fiabilitat sigui màxima. D'aquesta manera s'assegurarà l'obtenció d'unes dades correctes i contrastats i per tant una informació veraç.

Interrelació entre el periodista i la font

Les interrelacions entre el periodista i les fonts són analitzades en un estudi elaborat per Walter Giener i Walter Jonson titulat: The City Hall Beat: a study of reporter and sources roles.^[1]

Total independència entre la font i el periodista. Hi ha un distanciament entre qui produeix la notícia i qui informa sobre aquesta.

Les fonts i el periodista cooperen. Font i periodista tenen alguns objectius comuns: un necessita que una determinada informació es publiqui i un altre necessita obtenir notícies per satisfer els seus superiors o per vendre més diaris. En determinades ocasions, les fonts filtren una informació que els interessa que aparegui i que els mitjans no es poden resistir a publicar.

La font és la que pràcticament fa la notícia. Seria el cas dels comunicats oficials. A partir de la proliferació dels gabinets de premsa, augmenta l'anomenada "informació convocada" en què la font fa la notícia.

La relació entre el periodista i la font informativa a vegades pot ser motiu de conflicte; el manteniment del secret professional n'és un exemple. La deontologia professional periodística, com a ordre normatiu, intenta regular aquestes relacions.

L'actitud de la font

L'actitud de la font pot afectar directament a la informació que es vulgui publicar, ja que de l'atribució que es doni a les dades conegudes dependrà, en major o menor grau, la fiabilitat de la informació. És possible diferenciar diversos casos:

• Informació amb atribució directa: el periodista té autorització per nomenar la font. Aquesta és la situació ideal perquè augmenta la credibilitat i compta amb un major valor informatiu.
• Informació amb atribució reservada: és el cas més freqüent. El periodista oculta la identitat de la font. És una fórmula utilitzada per les fonts que ofereixen informació "intoxicada", pel que serà recomanable sospitar d'ella i preguntar-se per la intenció o els interessos de la font.
• Informació amb atribució de reserva obligada: la font no es desvetlla i la informació es publica com a pròpia.
• Off the record: el periodista rep una informació confidencial no publicable. És una informació per a ús exclusiu d'ell; però podrà fer ús d'ella si ha estat verificada per altres fonts.

Borrat assenyala que el paper que duguin a terme les fonts es pot clasificar dins d'un “ampli arc de models d'actuació”, d'acord amb l'actitud que adoptin en front el periodista així com el mitjà:

• Fonts reistents: les que sense bloquejar l'accés a la informació oposen obstacles i resistència.
• Fonts obertes: les que no oposen resistència però no assumeixen la iniciativa.
• Fonts espontànies: les assumeixen la iniciativa d'informar.
• Fonts àvides: les que assumeixen la iniciativa d'informar amb molta intensitat i urgència.
• Fonts compulsives: les que assumeixen la iniciativa d'informar però amb recursos estratègics per comunicar la seva informació.

Castelli ofereix una classificació general quan es refereix a les fonts com “agents intermedis” en l'accés del periodista a la informació. Els divideix en dues categories: informadors passius, testimonis o protagonistes que no tenen un interés actiu en la seva difusió, situació en què el periodista recull directament les dades; i els informadors interessats, vinculats d'alguna manera al fet i tenen interés en la seva difusió, actúen a través de diferents organismes de transmissió de la informació.

Fonts utilitzades i fonts mencionades

Quant al seu ús, es pot distingir entre fonts utilitzades i les fonts esmentades. En principi, les fonts esmentades són també utilitzades, però no totes les utilitzades són esmentades. És a dir, ens trobem en dos nivells diferents: un el de la producció i un altre el de la manifestació.

En l'ús de les fonts esmentades s'ha de destacar:

• La font citada amb major percentatge (49,7%) és la categoria “d'altres mass media". Com explica la sociòloga Gaye Tuchman, els principals redactors nocturns dels diaris del matí reben una còpia del diari de la competència per comprovar si s'han oblidat alguna notícia important. Evidentment, el sistema dels mass media és auto-realimenta. Els diferents mitjans es proporcionen informació entre si, citant com a font d'informació. Aquesta auto-referencialitat pot provocar l'efecte "bola de neu", que fa que la informació donada per un mitjà es propagui ràpidament als altres mitjans, de vegades sense les necessàries verificacions. Aquesta auto-referencialitat crea una certa homogeneïtat en els esdeveniments publicats.
• Altres fonts amb un alt percentatge són les político-institucionals. Aquestes són fonts que apareixen fonamentalment a través dels seus propis comunicats i que solen tenir un accés directe als mitjans. L'ús d'aquestes fonts ve a determinar d'alguna manera el caràcter polític de la informació.
• Una dada a tenir en compte és el paper dels terroristes com a font informativa. Els terroristes es presenten com a fonts inevitables encara que sigui simplement per a la reivindicació de l'autoria mitjançant un comunicat.
• El periodista ha de tenir en compte també una sèrie de fonts no habituals ni rutinàries, que han de ser buscades pels periodistes. Per fomentar l'ús d'aquestes fonts alternatives, hi ha intents per part de diferents institucions. Per exemple, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, ha editat una Agenda de la multiculturalitat de Barcelona.

Tipificació de les fonts

Segons la caracterització de Martini i seguint el model de Gans, existeix un criteri de classificació que anomenem criteri d'adequació que presenta la informació produïda a la que accedeix el periodista:

• Productivitat, qual la font es distingeix per proveir informació “clara, comprensible, interessant i fácilment verificable”.
• Confiabilitat, quan la veracitat i exactitud de la informació que aporta la font necesita un “menor grau de verificació”.
• Honradesa, suposa que la verificació sigui a vegades innecessària, malgrat sigui un procés de pràctica constant.
• Autoritat, referenciar les fonts resulta clau, ja que legitima l'autoritat davant una informació controversa.
• Correcció i inteligibilitat, aquestes qualitats converteixen una font en adequada.

Classificació

Segons la relació a l'objecte de coneixement

La classificació més estesa de la tipologia de fonts periodístiques és aquella que distingeix entre fonts primàries i fonts secundàries, on la diferenciació es basa en la relació amb l'objecte de coneixement. Així, font primària és aquella que està informada per la seva pròpia participació en el fet noticiable, com a part participant o com a testimoni del què ha passat.

Per la seva banda, la font secundària és aquella que interpreta, posa en contacte i analitza les fonts primàries. Aquesta classificació permet distingir el grau de manipulació a què ha estat sotmesa la informació abans d'arribar al periodista i oferir-se a l'audiència.

Segons l'origen de la informació

Un factor important és la diferenciació entre la font de procedència de la notícia i les diferents fonts que es consulten per a la confecció d'aquesta. Així es pot observar fonts d'origen de la informació, que són fonts de les quals neix directament la notícia. D'altra banda hi ha les fonts complementàries, que són aquelles que serveixen per completar i contrastar la notícia.

Segons el nivell d'accés

En funció a l'exclusivitat de l'ús de la font es distingeixen fonts exclusives del medi i fonts compartides. Per al mitjà de comunicació és garantia de reconeixement el fet de poder oferir una informació en exclusiva que prové d'una font de la qual tan sols aquest mitjà pot beneficiar. De vegades no es tracta només de l'exclusivitat de la informació sinó de la font, que pot tenir complements de valor afegit.

Segons la freqüència de contacte

Una altra característica que serveix per classificar les fonts és la temporalitat de la relació de la font amb el medi. Segons Mauro Wolf, les fonts es classifiquen en estables o provisionals. Les fonts estables són aquelles que mantenen relacions fixes amb el medi, com ara una agència de notícies. Les fonts temporals o provisionals són les que es relacionen només durant un cert període o el que duri la cobertura d'un tema informatiu concret. Dins de les fonts temporals podem diferenciar entre aquelles que han estat utilitzades una única vegada i aquelles a les que, sense arribar a ser permanents, es recorre més d'una vegada.

Segons el grau d'institucionalització

Un altre barem per classificar les fonts és aquell que les distingeix segons el seu grau d'implicació institucional amb l'ítem informatiu. En funció d'aquesta variable es distingeixen entre fonts oficials, aquelles directament relacionades amb la producció de la informació (govern, ajuntament, associació, ONG ...) i fonts no oficials, les que tot i tenir el seu propi punt de vista o dades que aportar sobre el succés no estan lligats al seu origen o no tenen una autoritat reconeguda.

Segons la identificació

Podem establir una categorització en funció a la confidencialitat de la font: fonts públiques i fonts anònimes. Per font pública s'entén aquella que pot identificar-se i definir-se com a origen o complement de la informació. Les fonts anònimes són les que no podem publicitar i que forçosament han de quedar ocultes en el procés de recol·lecció informativa. L'ús de les fonts anònimes pot estar justificat quan aquesta prefereix reservar el seu anonimat per protegir-se d'eventuals conseqüències negatives.

La professionalizació de les fonts

Una característica cada vegada més comuna de les fonts d'informació és la professionalització dels interlocutors que han de tractar amb els mitjans. L'autor Fernando Martínez Vallvey assenyala que "les fonts, cada dia més, estan formades per professionals de la comunicació que atenen els interessos de l'entitat o institució".

Els diferents gabinets de premsa o de relació amb els mitjans s'han adonat dels avantatges de comptar amb periodistes a la seva plantilla. És el que Eric Neveu qualifica de professionalització de les fonts. Els professionals que treballen en aquests gabinets de comunicació coneixen perfectament els condicionants dels mitjans amb els quals han de tractar i saben com anticipar-se a les expectatives dels periodistes i presentar-los la informació tant atractiva com sigui possible. Aquestes fonts donen la informació redactada, oferint imatges de qualitat sobre la notícia, facilitant la feina del redactor. El resultat és que la font redacta pràcticament la notícia.

Hem de tenir en compte, no obstant això, que no totes les fonts tenen la mateixa rellevància. “En paraules de Tello: ‘Totes les fonts serveixen, però algunes serveixen més que altres”. Per això, al moment de consultar-les el periodista ha de tenir present dues questions centrals: per una banda, que no es aconsellable contrastar testimonis de fonts la jerarquia de les quals difereixen notòriament; per altra banda, que la urgència no ha de portar a convertir en font a qui no ho es, ‘llençant a l'aire testimonis insignificants, poc pertinents y fins i tot ofensius'.”^[2]

Rodes de premsa sense preguntes

En un primer moment, van ser els partits polítics els que es van atrevir a comparèixer davant els mitjans de comunicació sense admetre preguntes. Seguint l'exemple, un gran nombre de gabinets de comunicació institucional elaboren precises, clares i senzilles notes periodístiques amb algun CD o fins i tot presentacions en Power Point. L'objectiu és que el periodista arribi a la roda de premsa i pugui tornar a la redacció amb informació suficient, sense necessitat de fer preguntes.

Amb malestar, l'Associació de Premsa de Madrid ha emès una nota de premsa en la qual demana als polítics que "bandegi la reiterada mala pràctica" de no admetre preguntes en les compareixences públiques davant els mitjans de comunicació, ja que suposa un "desdeny cap als periodistes i, especialment, cap als ciutadans".

Verificació de les fonts

Quan parlem de periodisme és imprescindible referir-se i recórrer a fonts periodístiques fiables i verificables. Obtenir la informació a través de l'accés a les fonts i comprovar la seva fiabilitat, són les tasques centrals del periodisme per iniciar la construcció de la notícia.

Cal, abans de publicar una informació, comprovar tots i cadascun de les dades que aportem, per senzills que semblin. Cal contrastar la informació que aporta la nostra font, que correspon amb la realitat dels fets, per a això, caldrà consultar amb més d'una font.

Hi ha diversos principis que guien la tasca del periodista, però cal destacar com a principal el respecte a la veritat, el rigor en la recerca de la informació fidedigna i verificable. En general, es considera bon periodista al qual aconsegueix informació rellevant, breu i exacta en el menor temps possible. No obstant això, en moltes ocasions aquests objectius xoquen entre si i l'exercici d'un pot perjudicar a l'exercici d'un altre. Per exemple, quan en un mitjà es busca l'exclusivitat i ser el primer a donar la notícia, el temps té un paper essencial. Ser el primer significa arribar abans que altres a una informació que serà publicada al més aviat possible i així ser el mitjà de referència. Però aquesta manca de temps pot perjudicar amb tota seguretat a un altre objectiu indispensable del periodisme i és la verificació de les dades i les fonts que ens proporcionen aquestes dades exclusives. Si actuem d'aquesta manera, estarem donant una informació anticipada i, en molts casos, incorrecta o incompleta, arribant a la desinformació.

Tal com prescriu El País: “Als casos conflictius s'ha d'escoltar o acudir sempre a les dues parts del litigi. Aquells dudosos, de certa transcendència o especialment delicats han de ser contrastats com a mínim amb dues fonts, independents entre si, a les que s'aludirà encara que sigui vagament.”^[3]

Les fonts en les rutines periodístiques

En qualsevol mitjà es donen criteris de valoració de les notícies i les etapes de producció com rutines periodístiques. La possibilitat que la construcció de la notícia s'organitzi en una rutina facilita la feina i permet enfrontar més eficaçment una informació d'últim moment.

La disponibilitat de fonts fiables, productives i accessibles són les condicions bàsiques per a l'acompliment de la tasca periodística. No obstant això, la relació dels periodistes amb les fonts en una rutina periodística es pot traduir en lleialtats complexes i de "contractes" tàcits, tant per part del mitjà com de forma personal amb els quals arribar a una suposada exclusivitat en un moment donat. La relació entre el periodista i la font està construïda sobre la presumpta confiança que entre tots dos s'estableixi. Però un abús de confiança entre les dues parts pot portar a la falta de rigor informatiu i a caure en l'intercanvi d'informacions interessades, provocades o poc objectives.

El fet que les agendes temàtiques d'un mitjà siguin habituals provoca recórrer a fonts productores d'informació també habituals, i així els mitjans s'asseguren tenir una continuïtat i homogeneïtat dels temes tractats. I és aquí quan sol oblidar o deixar-se en segon pla la verificació de les fonts, ja que el treball organitzat i rutinari, l'agenda establerta, a més de l'escàs temps de què es disposa, fa que no es contrastin les informacions adequadament i caigui en una "rutina" d'informació basada arguments pobres i, de vegades, interessats. Per això és beneficiós tenir una sèrie de contactes o fonts habituals de les quals servir-nos, de vegades, per contrastar o consultar possibles informacions, però sí que és contraproduent una abundant confiança o una estretor entre un periodista i la font.

Els problemes en la falta de verificació

Oferir una informació falsa o incompleta pot portar conseqüències no només per al mitjà que publica aquestes informacions, que pot veure danyada la seva credibilitat, sinó per a terceres persones que es vegin afectades pels continguts que es derivin. Les conseqüències poden variar i diferir molt entre si:

• Publicant dades errònies estem desinformant a l'audiència, incomplint amb un dels valors clau de l'exercici periodístic.
• Podem perjudicar a terceres persones, arribant a vulnerar el seu dret a l'honor, dret a la seva intimitat personal i familiar i / o el seu dret d'imatge, recollits en l'art.20 de la Constitució Espanyola. També és possible caure en injúries quan la informació no està ben contrastada i falta a la veritat dels fets.
• Alterar l'ordre públic i la pau social.

El procés de verificació, model nord-americà

Un verificador de dades és una figura que neix en el periodisme nord-americà. Es tracta d'una persona encarregada de comprovar la versemblança del que es publica en un diari o revista. La principal preocupació d'un verificador és assegurar-se que el que ha escrit el periodista té un suport documental o testimonis de persones que acreditin que el que apareix en l'article podria passar amb èxit la prova d'una demanda en un tribunal de justícia. Els verificadors de dades aporten seguretat i certesa a les peces informatives, traduint-se en major qualitat i precisió.

Avantatges de la verificació:

• Serveix per a protegir el mitjà de litigis per difamació i de la publicació d'errors vergonyosos.
• La verificació de dades ajuda a discernir entre la realitat i la ficció, de vegades poc diferenciada.

Aquest procés de verificació de dades el porten a terme mitjans com The New Yorker,^[4] People, Time o Fortune.

El procés de verificació

Als Estats Units existeixen els departaments de verificació de dades a la premsa des de principis de segle XXI. Segons va afirmar Andy Young, verificador de The New Yorker, la funció d'un verificador és comprovar l'exactitud del que es publica en diaris i revistes. La seva principal finalitat és assegurar-se que el que arriba al lector té un suport documental que eviti litigis judicials i protegeixi el prestigi de la publicació. Articles, editorials, portades, ressenyes, fins a les vinyetes són sotmeses al control dels verificadors. Si algú escriu un article sobre un tema concret, el verificador ha de trobar la manera de comprovar tots i cadascun de les dades, per molt simples que semblin.

Com es desenvolupa el procés de verificació

• Quan un article és acceptat pels editors, s'envia al director dels verificadors i aquest ho dona a un verificador especialitzat en el tema que tracti aquesta informació.
• Després de ser llegit i estudiat pel verificador, generalment es diu a l'autor i l'editor per preguntar si l'article està llest i acabat o si encara passarà per molts canvis o si el periodista encara està entrevistant a les seves fonts. El més important és parlar amb l'autor de l'article sobre les seves fonts.
• Se solen crear llistes de preguntes basades en la informació que es revela en l'article i es manen a les suposades fonts. L'objectiu és comprovar que efectivament les fonts han estat consultades i que aporten la informació que es publicarà.
• En algunes ocasions és necessari verificar converses que han estat relatades per terceres persones que no intervenen directament. Moltes vegades, les versions no coincideixen i cal modificar el text perquè aparegui la conversa en l'article.
• Una part important del procés de verificació d'un article d'aquest tipus és poder valorar si es pot confiar en les fonts del periodista. Per a això, cal preguntar-se: Qui és aquesta persona? Té accés a aquesta informació? Quins són els seus motius per a parlar d'aquests temes amb un periodista?
• De vegades les fonts no són completament fiables. En alguns casos, els seus motius i prejudicis resulten massa evidents, la versió dels fets és massa vaga, sembla que està mentint o la història que explica no té relació amb el que diuen altres fonts.
• El treball dels verificadors va més enllà de les notícies i articles, ja que també han de ser comprovades les fonts i les afirmacions dels entrevistats.
• Quan un article sembla dubtós no s'ha de publicar de seguida. Caldrà dedicar un temps en què l'autor pugui realitzar més investigacions sobre la veracitat de la seva informació.

El pessebrisme

El periodista manté una relació bidireccional amb les fonts. Els professionals de la informació necessiten continguts; i les fonts que aquests continguts surtin reflectits en els mitjans. Les fonts tractaran en tot moment de complir aquests objectius i per això posaran en marxa diferents mecanismes que les portin a aconseguir-los. Un d'ells és el pessebrisme.

Aquesta paraula es va crear per significar, per extensió, una manera d'exercir la professió que es basa sobretot en un seguiment servil de determinades fonts informatives de les quals s'obté alguna cosa més que una informació socialment útil. Es tracta d'un intercanvi d'informació de dubtós interès a canvi de complimentar als assistents. Alguns exemples d'això són un "dinar-roda de premsa"; una menjadora pot ser una convenció empresarial en què es regala als representants dels mitjans de comunicació un objecte de valor, o la inauguració d'una discoteca amb barra lliure.

Hi ha autors que asseguren que aquest problema s'accentua en el cas dels mitjans audiovisuals. Un exemple d'això seria les ocasions en què els conductors de programes de televisió són sol·licitats per a col·laborar en tot tipus d'activitats per part d'empreses i institucions que esperen així treure partit de la projecció pública que aquests professionals han obtingut després d'aparèixer en les pantalles.

L'acceptació de menjars o de regals i la participació dels conductors en activitats alienes a la tasca informativa, poden semblar, segons com, temes bastant diferents. Tenen però, una cosa en comú: la possible col·lisió d'interessos, amb el consegüent perill de deteriorament de la informació. Actualment alguns mitjans de comunicació han anat prenent mesures per evitar que la generositat de les fonts influeixi d'alguna forma en els continguts informatius. En alguns codis deontològics es prohibeix que els periodistes acceptin els viatges pagats o fins i tot que es deixin de pagar els àpats. Però aquest tipus de normes, en la pràctica, és de difícil concreció. A falta d'una regulació ferma des dels mitjans es recorre a les seves pròpies normes ètiques. Juan Pedro Valentín, el que va ser el director de la Segona Edició dels Informatius de Telecinco, és un dels pocs casos que trobem en els quals es guiïn a través d'unes regles deontològiques. Aquest tenia com a norma no participar, ni ell ni la gent a càrrec seu, en cap activitat publicitària i comercial en la qual es poguessin aprofitar de la seva aparició a les pantalles.

El secret professional

Article principal: Secreto profesional periodístico

És el reconeixement del dret del periodista a no revelar alguna informació, o la manera en què ha estat aconseguida, per protegir les fonts, a si mateix i al seu exercici professional. No vol dir únicament que el periodista decideixi no publicar algunes dades sinó que suposa la possibilitat d'ocultar si ho considera necessari. La FAPE (Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya) el defineix de la següent manera:

El secret professional és un dret del periodista, alhora que un deure que garanteix la confidencialitat de les fonts d'informació. Per tant, el periodista garantirà el dret de les seves fonts informatives a romandre en l'anonimat, si així ha estat sol·licitat. No obstant això, tal deure professional podrà cedir excepcionalment en el cas que consti fefaentment que la font ha falsejat de manera conscient la informació o quan el fet de revelar la font sigui l'únic mitjà per evitar un dany greu i imminent a les persones.

Article 10 del Codi Deontològic de la FAPE^[5]

En l'àmbit del periodisme, la polèmica sobre com ha de ser regulat o fins a quin punt ha de ser respectat el secret professional ha estat la seva principal característica. La diversitat d'opinions i interessos al respecte fa que la discussió sembli no tenir una solució universal. Des que l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans fos aprovat, el dret al secret professional ha constituït una de les reivindicacions tradicionals dels periodistes, amb resultats diferents a cada país. Ja és reconegut (encara que en diferents graus) pels ordenaments jurídics de la majoria dels països democràtics amb un sistema de premsa considerat independent; no obstant això, hi ha països com França, Bèlgica, Gran Bretanya i alguns estats dels Estats Units on es nega.

Els mètodes per obtenir informació: Tot és vàlid?

Un dels objectius principals dels periodistes és aconseguir una informació privilegiada, nova, de màxim interès per al públic, i per això millorar la comunicació. Però aquí cal preguntar-nos si val qualsevol mètode per obtenir aquest tipus de notícies pel que fa a la font. ¿Tot és vàlid?

En relació a les formes de sostreure informació es plantegen diferents problemes ètics. Un d'ells és la mentida, enganyar a la font en la relació que es mantingui. Janet Malcolm ho plantejava en la seva obra El periodista i l'assassí. Exposa la circumstància de com un periodista per guanyar-se la confiança de la font li fa creure que està al seu costat i que li dona suport, però després el text que publica és radicalment diferent. També podem parlar dels casos en què es fa dir a la font el que no vol dir, un altre mètode més d'engany. I, finalment, ens enfrontem a una de les formes que més debat ha despertat en l'actualitat: la informació Off the record. Es tracta d'un altre dels cavalls de batalla dels professionals del periodisme. En moltes ocasions els polítics o altres personalitats ofereixen informacions de gran importància i interès, després d'això recapaciten en qüestió de segons i llavors diuen: "Bé, però això no ho posis, que ho he dit en confiança". Què ha de fer el periodista?

La informació off the record

Miguel Gónzalez Pi plantejava un cas il·lustratiu en un capítol del llibre "L'Ètica Periodística en el Nou Mil·lenni". En ell exposa un exemple que va sorgir a Xile després de les declaracions d'un bisbe sobre temes polítics i la seva petició de prendre-ho com una informació off the record. Malgrat aquesta petició, un periodista d'un diari local va publicar la notícia i es va obrir un ampli debat sobre aquesta forma d'obtenir la informació. El director i els companys del diari van donar suport l'actuació del periodista, però el bisbe va decidir presentar la seva queixa al Consell d'Autoregulació. Finalment es va acceptar la denúncia i un consell va dictaminar la sentència: s'havia comès una greu infracció ètica i havia de ser amonestat. Es van considerar alguns aspectes:

• L'exercici del periodisme es basa en un "contracte" tàcit entre el periodista, el seu mitjà, els lectors i les fonts.
• En la relació entre el periodista i la seva font, és necessari a vegades recórrer al "off the record". Però aquest sempre ha de ser explícitament acordat i respectat.

El periodista que s'hagi compromès a mantenir en forma confidencial ("off the record") fets, informacions o opinions, no ha de donar-los a conèixer ni públicament ni privadament. Això implica que tampoc podrà compartir-los amb cap persona que pogués divulgar.

Fonts formals

• Font d'atribució directa: Les fonts d'atribució directa són aquelles que es poden identificar clarament amb noms i cognoms. Actua sota la regla del registre.

Fonts informals

• Reconeixement amb reserves: Fonts que actuen sota la "regla de la reserva". La font no desitja identificar, és a dir, no vol que aparegui el seu nom directament. No obstant això, es poden citar contextos i retransmetre paraules. Exemple: "Fonts pròximes al president asseguren que ..."
• Reconeixement amb reserva obligada: Actua sota la regla del plagi. Es protegeix encara més la privacitat i l'anonimat de la font. S'enfosqueix el context en què s'ha obtingut la informació i s'escriu de manera que el diari sembli haver obtingut els mitjans per altres mitjans. Exemple: "Aquest diari ha pogut conèixer ..."
• Reconeixement de reserva total ("off the record"): Informació donada al periodista amb l'única funció de fer-li comprendre que ha passat. En cap cas pot publicar-se. És una aportació de dades més per al bagatge d'informació del periodista.
• Una variant el "off the record" seria la "regla d'embargament". Es pacta entre la font i el periodista que aquest no pot fer pública una informació fins a un moment concret en què serà publicable. Exemple: Un periodista que coneix el dia anterior d'un lliurament de premis qui serà el guanyador.

Referències