Hannah Arendt
Hannah Arendt (Linden, Hannover, 14 d'octubre de 1906 - Nova York, 4 de desembre de 1975)[1] fou una politòloga alemanya d'origen jueu. Va ser una pensadora que va escriure sobre activitat política, el totalitarisme i la modernitat.[2]
La seva biografia personal i la trajectòria professional queden alterades pel nacionalsocialisme i l'Holocaust. Passà del distanciament religiós a la constant reivindicació de la seva condició d'individu femení i jueu. Sovint ha estat descrita com a filòsofa, encara que ella sempre va rebutjar aquesta categoria, considerant-se ella mateixa com una teòrica de la política.[3]
Entre les obres que va escriure destaquen Els orígens del totalitarisme, en què reflexiona sobre el concepte de totalitarisme (nazisme, estalinisme…), amalgama que contribuí a la propaganda anticomunista durant la Guerra Freda; i Eichmann a Jerusalem, a partir del judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem, obra que va ser polèmica, ja que hi ha qui considerava que banalitzava el nazisme i sobredimensionava la col·laboració dels consells jueus amb els nazis durant l'Holocaust.
Biografia
Des de xiqueta va adoptar el comportament de mostrar rebuig cap a l'antisemitisme a causa de l'alliçonament de sa mare. Així quan un professor feia algun comentari antisemita, ella se n'anava i no tornava al col·legi aquell dia i sa mare enviava una carta de protesta.[4]
Durant l'ascens del nazisme es trobà disgustada perquè alguns filòsofs construïren teories interessants i sofisticades que defensaven Adolf Hitler.[4] De les seues experiències al respecte va traure la conclusió que ser intel·lectual o professor universitari no implicava necessàriament que foren persones que posaren en pràctica el pensament crític, i a més que l'activitat de pensar críticament es trobava distribuïda per tota la societat.[5] I en devia estar prou segura, perquè, tot i ser jueva, havia estat amant del filòsof nazi Martin Heidegger i s'hi mantingué en relació estreta tota la vida.[6] Per exemple, la crítica arendtiana de la modernitat i la societat de masses, per "deshumanitzadores", beu de tesis específicament heideggerianes (típicament völkisch, d'altra banda).
Extracte de la seva biografia:
- 1906- Hannah Arendt neix el 14 d'octubre a Linden (integrat actualment a Hannover), Alemanya, filla única de pares jueus d'origen rus. Òrfena de pare als set anys, no va tenir una infància massa feliç.
- 1924-28- Formada a Königsberg (la ciutat de Kant), estudia filosofia i teologia a la Universitat de Marburg sota la direcció de Martin Heidegger, amb qui manté un breu romanç.
- 1929- Es trasllada a Heidelberg i publica la seva tesi –dirigida per Karl Jaspers– El concepte de l'amor en sant Agustí. Es casa amb Günther Stern i s'instal·la a Frankfurt.
- 1933-1935- És inhabilitada per a l'ensenyament en universitats alemanyes, per ser jueva. Coneix l’obra de Rahel Varnhagen, a la qual dedica l'obra Rahel Varnhagen. La vida d'una jueva alemanya, que publica a finals dels 50. Lluita contra el nazisme i a la tardor del 1933 escapa a París, on treballa rescatant nens jueus per a enviar-los a Palestina.
- 1935-1940- Realitza el seu primer viatge a Palestina. Treballa en la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme, i a partir de 1938 en l'Agència Jueva de París. Es divorcia de Stern el 1937 i el 1940 es casa amb Heinrich Blücher, militant comunista. Coneix Sartre i Walter Benjamin.
- 1940-1941- És deportada al camp de Gurs el 1940. Gràcies al seu espòs, aconsegueix un visat per viatjar als Estats Units.
- 1941-1945- Comença a col·laborar amb el setmanari alemany Aufbau. El 1944 dirigeix els treballs de la Comissió per a la Reconstrucció de la Cultura Jueva Europea.
- 1949-1950- Es converteix en directora de l'Organització per a la Reconstrucció de la Cultura Jueva.
- 1951-1953- Assoleix la ciutadania nord-americana. Apareix Els orígens del totalitarisme. La tercera part se'n publica sota el títol El sistema totalitari, el 1972. La primera part el 1973, titulada Contra l'antisemitisme, i la segona, L'imperialisme, el 1982. Obté la nacionalitat estatunidenca.
- 1954-1960- S'edita a Frankfurt Els orígens del totalitarisme. La condició humana, el 1958. El 1960 obté el Premi Lessing, d'Hamburg.
- 1961-1962- Publica La crisi de la cultura i Entre el passat i el futur. A Tel-Aviv segueix per al New Yorker el procés contra Adolf Eichmann, el dirigent nazi que romania amagat a Buenos Aires i que va ser segrestat per Israel per jutjar-lo.
- 1963-1969- Els seus articles sobre el procés d'Eichmann es reuneixen en el seu polèmic llibre Eichmann a Jerusalem. És acusada de deshonrar el judaisme, i hi respon posant com a víctima. El Nouvel Observateur reprodueix extractes de les reaccions el 1966 sota el títol "Hannah Arendt és nazi?". Els moviments estudiantils descobrixen i donen suport a De la mentida a la violència. Professora a Chicago. Pronuncia un discurs al funeral de Jaspers. Participa en el volum commemoratiu dels vuitanta anys de Heidegger, Mélanges.
- 1970-1975- Apareix De la mentida a la violència i el 72, Crisi de la república. Mor a Nova York, el 4 de desembre de 1975, després d'un atac de cor. És enterrada al Bard College a Nova York, on el seu espòs va ensenyar durant molts anys.
Pensament
Finalment Hannah Arendt va defensar la implicació política de totes les persones. I es mostrava en contra dels comportaments d'aïllament social, presents en alguns filòsofs.[7]
No es considerà nacionalista ni socialista.[8] I va exposar la seva concepció de l'amistat com un acte polític en el qual ella estava disposada a no sotmetre's a una veritat (malgrat que fos aquesta veritat de caràcter científic). L'amistat requereix el diàleg per a la comprensió, segons ella.[9]
Ella creia i defensava que les persones amb pensament crític es troben en totes les capes socials sense que el fet de ser un professor universitari o un intel·lectual fora garantia de ser algú amb pensament crític.[5]
La "banalitat del mal"
Una de les seues teories sobre l'origen d'un tipus de maldat és la de la banalitat del mal.[10] Aquesta teoria situa l'origen en la falta de reflexió, de practicar el pensament crític.[11] Aquest tipus de mal contrasta amb el mal radical, defensat per Kant,[12] perquè el mal teoritzat per Arendt és un mal extrem (anomenat mal banal),[13] que es caracteritza per unes motivacions que no són racionalitzables perquè no hi ha motius malignes específics, sinó superficials en l'argumentació de l'agent maligne.[14] La complicitat de persones ordinàries i l'existència d'aquest mal banal permet que es cometin atrocitats que d'altra manera no serien possibles, si només les impulsessin les persones que les volen dur a terme.
Obra publicada en català
- La crisi de la cultura, traducció de Jaume Colomer i Àlvar Valls. Barcelona: Pòrtic, 1989, ISBN 8473063716
- Converses amb Hannah Arendt, traducció de Ramon Farrés. Palma: Lleonard Muntaner ed., 2006, ISBN 8496664139
- La condició humana, traducció d'Oriol Farrés. Barcelona: Empúries, 2009, ISBN 9788497873970; 2014, ISBN 9788499309033
- Sobre la violència, traducció d'Àngela Lorena Fuster i Gerard Rosich. Barcelona: Institut Català Internacional per la Pau / Angle, 2011, ISBN 9788415002741
- Poemes, traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2018, ISBN 9788494694554
Referències
- ↑ Favilli, Elena. Contes de bona nit per a nenes rebels: 100 dones immigrants que han canviat el món. Barcelona: Estrella Polar, 2020, p. 90. ISBN 9788418135699.
- ↑ Salellas Bosch, Alfons C. «L'humanisme polític de Hannah Arendt». Directa, 30-09-2021. [Consulta: 30 setembre 2021].
- ↑ Gunter Gauss conversa amb Hannah Arendt: 'Només em queda la llengua materna', 28 d'octubre de 1964.
- ↑ 4,0 4,1 Larrauri, 2001, p. 10.
- ↑ 5,0 5,1 Larrauri, 2001, p. 11.
- ↑ Kirsch, Adam. "Hot for teacher". Tablet, January 21, 2004.
- ↑ Larrauri, 2001, p. 9.
- ↑ Larrauri, 2001, p. 13.
- ↑ Larrauri, 2001, p. 13-14.
- ↑ Larrauri, 2001, p. 21.
- ↑ Larrauri, 2001, p. 21-22.
- ↑ Marrades, 2002, p. 80.
- ↑ Marrades, 2002, p. 80-81.
- ↑ Marrades, 2002, p. 81.
Bibliografia
- Larrauri, Maite. La llibertat segons Hannah Arendt. València: Tàndem, 2001. ISBN 84-8131-353-X.
- Marrades, Julián «La radicalidad del mal banal». Logos. Anales del Seminario de Metafísica, 35, 2002, pàg. 79-103.
