Phantom of the Paradise

Infotaula de pel·lículaPhantom of the Paradise
Phantom of the Paradise i شبح الجنة Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióBrian De Palma
Protagonistes
Paul Williams
William Finley
Jessica Harper
George Memmoli
Gerrit Graham
Rod Serling
Ryeland Allison
Robin Mattson
Cheryl Smith Modifica el valor a Wikidata
ProduccióEdward R. Pressman
Dissenyador de produccióSissy Spacek Modifica el valor a Wikidata
GuióBrian De Palma
MúsicaPaul Williams
FotografiaLarry Pizer
MuntatgePaul Hirsch
ProductoraHarbor Productions
Distribuïdor20th Century Fox
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1974
Durada92 minuts
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost1.300.000 dòlars
Descripció
Basat enEl fantasma de l'Òpera, Nostra Senyora de París, Faust i El retrat de Dorian Gray Modifica el valor a Wikidata
Gèneremusical, drama fantàstic
Qualificació MPAAPG Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióNova York, Califòrnia i Anglaterra Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
IMDB: tt0071994 Filmaffinity: 784254 Allocine: 59996 Rottentomatoes: m/phantom_of_the_paradise Letterboxd: phantom-of-the-paradise Allmovie: v37956 TCM: 86600 Metacritic: movie/phantom-of-the-paradise TV.com: movies/phantom-of-the-paradise AFI: 67623 TMDB.org: 27327
Discogs: 198060 Modifica el valor a Wikidata

Phantom of the Paradise és una pel·lícula musical estatunidenca, escrita i dirigida per Brian De Palma i estrenada el 1974.

Argument

Winslow Leach, compositor de talent, és abordat per la cèlebre casa de producció Death Records, per tal que la seva música sigui la de l'obertura del Paradise, la sala de concerts colossal que Swan, el misteriós director de Death Records, acaba de fer construir. Winslow pensa ser l'únic que pot cantar la cantata de 300 pàgines que ha escrit. Però Swan està convençut de la manca de carisma d'aquest i decideix robar les partitures que l'interessen i organitzar un enorme càsting per trobar cantants per als cors.

Winslow decideix aprofitar aquest càsting per enfrontar-se a Swan. Hi trobarà una jove candidata anomenada Phoenix la veu de la qual el farà immediatament caure sota el seu encant, però no arribarà a reivindicar la paternitat de la seva música. És empresonat a conseqüència d'un complot del diabòlic productor i, rosegat pel rancor, decideix evadir-se i organitzar un atemptat contra Death Records. Desgraciadament, va malament i Winslow Leach queda desfigurat. Amagant la seva cara horrorosa sota una màscara, torna al Paradise per tal de preparar la seva venjança.

Repartiment

  • Paul Williams: Swan
  • William Finley: Winslow Leach
  • Jessica Harper: Phoenix
  • George Memmoli: Arnold Philbin
  • Gerrit Graham: Beef

Comentari

Les cançons d'aquesta boja comèdia musical han estat compostes pel cantant Paul Williams que encarna igualment el paper de Swan, que és una caricatura del productor estatunidenc Phil Spector.[1] Aquesta pel·lícula és sovint comparada a la pel·lícula de culte The Rocky Horror Picture Show. S'hi troben paròdies inspirades en famosos artistes com els The Beach Boys, Janis Joplin o també The Doors. Avui és considerat com una de les millors pel·lícules de l'autor. Destaquem una semblança entre el personatge d'Ian Fleming Jaws, l'home de les dents de ferro, i Winslow de Sing Sing. Res no demostra que es tracti d'una referència fortuïta.

Anècdotes

  • De visita al plató de la pel·lícula, George Lucas, amic de De Palma, va estar molt impressionat pels decorats i els accessoris de la pel·lícula. En aquella època, Lucas havia dirigit American Graffiti i és a la recerca de noves idees, pel seu guió de La guerra de les Galàxies. Així, s'inspirarà en la màscara lluminosa, en el personatge que parla i respira gràcies a un aparell i la veu ronca de Winslow per al seu personatge de Dark Vader. George Lucas agafa igualment la idea del text que desfila per als crèdits d'entrada.[1]
  • En el pla on la secretària de Death Records mira l'informe de Winslow Leach, tots els altres noms de l'informe són els de personalitats del show-biz (es pot veure Alice Cooper i Peter Fonda). Una excepció, tanmateix: la presència del polític George McGovern.
  • En l'escena on Swan es felicita de les modificacions de la veu de Winslow després d'haver afegit filtres d'àudio, qui se sent cantar és en realitat Paul Williams.
  • El grup de la pel·lícula The Juicy Fruits és un homenatge al grup Juicy Lucy que va ser el de Paul Williams el 1970.
  • En el manga de dark-fantasy Berserk de Kentaro Miura, el casc de Griffith i la cara de Femto semblen haver estat directament inspirats per la màscara de Winslow Leach

Referències artístiques

Referències literàries

  • La trama del relat, així com el títol de la pel·lícula, s'inspira en la novel·la El fantasma de l'Òpera de Gaston Leroux en la qual l'Òpera Garnier és freqüentada per un ésser que amaga la seva cara repel·lent darrere una màscara i està enamorat d'una de les cantants de qui aspira fer una gran cantant.
  • La història torna amb el mite de Faust, metge que decideix vendre la seva ànima al Diable en contrapartida de poders fora del comú. Aquí és el compositor Winslow Leach que pacta amb el malèfic Swan. D'altra banda, destacar que la cantata escrita per Winslow té per a tema la història de Faust i que a la novel·la El Fantasma de l'Òpera, té lloc una representació del Faust de Charles Gounod.
  • El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde on Dorian Gray continua sent eternament jove gràcies a un retrat d'ell que envelleix al seu lloc. A la pel·lícula de Brian de Palma, el personatge de Swann no va envellir però és la seva imatge sobre l'arxiu de vídeo-vigilància que és obligat a mirar tots els dies la que experimenta les angoixes del temps.
  • Frankenstein de Mary Shelley: el número musical en el qual una escenificació fa creure en la creació, sota els ulls dels espectadors, de Beef, un ésser el cos del qual resulta del muntatge de diverses persones del públic. A semblança de la criatura de Frankenstein que escapa al seu creador, Beef - que hauria hagut de ser el símbol de la perfecció - mostra ser una criatura del Diable.
  • En una escena on Winslow Leach és sorprès per la seguretat vagant prop dels locals de Death Records, un dels guardians li demana
« què fa al costat de casa de Swan »

Encara que la pel·lícula sigui americana, la referència a Marcel Proust i a la seva novel·la Al costat de casa de Swann seria perfectament voluntari.

Referències cinematogràfiques

  • Faust: no content de prendre una gran part del mite de Faust en la trama del relat, Brian De Palma cita igualment la pel·lícula de Friedrich Wilhelm Murnau gràcies a picades d'ull com la frase que Swan pronuncia quan fa signar amb la seva pròpia sang Winslow Leach
« La tinta no té cap valor per mi »

. L'aspecte visual del contracte, escrit en caràcters gòtics, és igualment una referència a la pel·lícula de Murnau.

  • Dracula de Tod Browning: en una escena, Swann està considerant tornar de Transsilvània i arbora un vestit recordant el que portava Béla Lugosi quan interpretava Dràcula.
  • El gabinet del Dr. Caligari: l'escena on Beef es desperta s'assembla molt al despertar de Cesare a la pel·lícula de Robert Wiene: els dos personatges tenen el mateix tipus de maquillatge i surten d'un taüt. A més, els decorats que apareixen amb la cançó "Somebody super like you" són inspirats en els presents al gabinet del doctor Caligari, símbol de l'expressionisme alemany
  • Psicosi d'Alfred Hitchcock: la cèlebre escena de la dutxa és aquí recuperada amb un final bastant inesperat.
  • Touch of Evil: l'escena en split screen on Winslow Leach diposita una bomba amb retardament al maleter d'un vehicle és una referència directa al llarg pla seqüència que obre la pel·lícula d'Orson Welles.
  • Vertigen (D'entre els morts) d'Alfred Hitchcock: els crèdits al començament on surt el logotip de Death Record recorda el de la pel·lícula de Hitchcock, de la qual De Palma s'inspira.
  • El nom de Philbin, el braç dret de Swan és una picada d'ull a Mary Philbin, l'actriu que va interpretar el paper de Christine en la primera adaptació cinematogràfica del Fantasma de l'Òpera el 1925: El Fantasma de l'òpera.

Premis i nominacions

Premis

  • 1975. Festival internacional de cinema fantàstic d'Avoriaz: Gran premi[2]
  • 2007. Sindicat francès de les crítiques de cinema: millor edició DVD simple

Nominacions

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Allociné. Secrets de rodatge (en francès). Allociné. 
  2. ↑ Distincions Arxivat 2015-06-15 a Wayback Machine. - Internet Movie Database (anglès)

Enllaços externs