Jònia

Infotaula de geografia físicaJònia
TipusRegió històrica Modifica el valor a Wikidata
Localitzat a l'entitat geogràficaAnatòlia Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata
 38° 12′ N, 27° 30′ E / 38.2°N,27.5°E / 38.2; 27.5
Situació de Jònia a la península Anatòlica.
Ciutat de Delos.

La Jònia (grec antic: Ἰωνία, llatí: Ionia; gentilici Ἴων i Ἰωνικός)[1] és el nom assignat als territoris poblats pels jonis grecs a l'Àsia Menor, entre Focea (al nord) i Milet (al sud), segons Heròdot. A l'interior, en direcció est, a no gaire distància de la costa, hi havia les ciutats de Magnèsia, Larissa, Tralles, Alabanda i d'altres que no en formaven part. Claudi Ptolemeu la situa entre el riu Hermos (Ἕρμος) a Lídia i el Meandre a Cària i deixa fora Focea i Milet.

Les colònies gregues jòniques a l'Àsia Menor, segons la tradició, van ser fundades després de la mort de Codros, el darrer rei d'Àtica, cap a l'any 1044 aC, o poc abans, potser el 1060 aC, però dins del segle xi aC, uns seixanta anys després de la conquesta del Peloponès pels doris. Els fills de Codros, Neleu i Androcles, contraris a l'abolició de la monarquia i al nomenament del seu germà gran, Medont, com a arcont, van emigrar a l'Àsia amb els seus seguidors i altres colons de diferents llocs de Grècia, segons Estrabó i Pausànias.[a] Els colons van expulsar o es van barrejar amb els nadius meonis, caris i pelàsgics, especialment per la manca de dones, cosa que va donar lloc a un nou poble no purament grec, però de cultura i tradició grega. Els jonis, d'altra banda, parlaven quatre dialectes diferents.

Les ciutats que van fundar eren independents una de l'altra, però formaven una confederació o Dodecàpolis (Δωδεκάπολις) per a alguns temes en comú. Van ser, segons Claudi Elià i Estrabó: Focea, Èritres, Clazòmenes, Teos, Lèbedos Colofó, Efes, Selçuk[cal citació], Priene, Miünt, Milet, Samos, Quios.

Cap a l'any 700 aC, Esmirna, que fins llavors pertanyia a l'Eòlia, s'hi va afiliar com a tretzena ciutat, diuen Heròdot i Pausànias.

Totes les ciutats formaven estats independents a manera de república amb un govern democràtic i els afers comuns era discutits a la reunió que es feia periòdicament a Paniònion (Πανιώνιον, Paniṓnion), als contraforts del nord de la muntanya de Mícale, prop de Priene, i no lluny de la costa. De resultes de les reunions, va sorgir al lloc una ciutat petita amb un pritaneu (Prytaneum), on s'hi feien les trobades. El caràcter polític de les reunions es va perdre a poc a poc i cada vegada més es van convertir en encontres religiosos i lúdics on es feien uns jocs.

En aquells anys de riquesa, es van crear colònies al Mediterrani occidental (Massàlia, Empúries, Alàlia i d'altres) i a la costa de Crimea.

En temps del rei de Lídia, Giges, els lidis van atacar les colònies jòniques i les van i conquerir una darrera l'altra. Amb el rei Cresos, totes les ciutats hi estaven sotmeses, però conservaven una certa autonomia. Quan Lídia va caure en mans de Cir II el Gran de Pèrsia al 557 aC, les ciutats gregues van haver de reconèixer la supremacia del rei persa, però els perses gairebé no van intervenir en els afers interns de les ciutats o de la confederació. Es limitaven a cobrar un tribut i a rebre alguns contingents militars quan els hi eren demanats, tant pel rei com pels sàtrapes. En aquell temps, es van establir a les ciutats diverses tiranies, de vegades encapçalades per un magnat persa i de vegades per un grec, que n'assolia el poder absolut i que tenia el suport dels perses.

L'any 500 aC, es donaven les condicions per una insurrecció que es va iniciar a Milet sota la direcció del seu tirà Histieu i el seu gendre Aristàgores. La Revolta Jònica, en la qual els atenencs i eretris (d'Erètria a l'illa d'Eubea) van ajudar els sollevats, va tenir dues fases: inicialment, els rebels van ocupar i destruir la ciutat de Sardes, on residia el sàtrapa persa, però van ser derrotats en una sagnant batalla prop d'Efes. La segona fase va consistir en la progressiva reconquesta de les ciutats pels perses. El 496 aC, les ciutats havien estat reduïdes i van haver d'assistir al rei de Pèrsia en la seva expedició a Grècia per castigar els atenencs per l'ajut als rebels. En la batalla de Mícale el 479 aC, els contingents jonis van desertar de la flota persa i es van unir als grecs i això va obrir el camí a la seva independència, que van assegurar el 469 aC a la batalla de l'Eurimedon. Les ciutats es van aliar a Atenes, que va quedar com a protectora davant de futurs atacs perses.

Al final de la Guerra del Peloponès, la pau d'Antàlcides va tornar a transferir la sobirania de les ciutats jòniques a Pèrsia (387 aC). Després de la conquesta de Pèrsia per Alexandre el Gran l'any 334 aC, les ciutats van quedar sota dependència del Regne de Macedònia. A la seva mort i després d'algunes lluites, les ciutats van dependre d'Antígon el borni i, el 301 aC, després de la batalla d'Ipsos, de Seleuc I Nicàtor. Derrotat el selèucida Antíoc III el Gran pels romans l'any 188 aC, el Tractat d'Apamea va transferir la zona a la sobirania romana.

Sota els romans, les ciutats van conservar la seva importància econòmica, comercial i cultural, però van perdre tota capacitat política, i es van convertir en ciutats de província.[2]

Notes

  1. ↑ Segons la forma del nom que proposen el Diccionari Grec-Català, p. 1329, i les obres de la Fundació Bernat Metge

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jònia
  1. ↑ Alberich i Mariné, Joan (dir.); Cuartero i Iborra, Francesc J. (dir.). Diccionari Grec-Català. Enciclopèdia Catalana - Fundació Institut Cambó, 2015, p. 940. ISBN 9788441224223. 
  2. ↑ Smith, William (ed.). «Ionia». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 15 gener 2023].

Vegeu també