Onus probandi

L'onus probandi és un concepte del dret processal que assenyala qui està obligat a provar un dret o una infracció davant dels tribunals.[1] És una locució llatina que significa «càrrega de la prova».[2] La càrrega de la prova es regeix segons el principi «allò què és normal es presumeix, allò què és anormal es prova». Per tant, qui invoca quelcom que trenca l'estat de normalitat, ha de provar-ho segons el principi affirmanti incumbit probatio («a qui afirma, incumbeix la prova») que prové del dret romà.[3]

Aplicacions de l'onus probandi

L'onus probandi es manifesta en diverses branques del dret:

  • Al dret civil: es manifesta principalment en la prova de l'existència d'una obligació, que correspon al creditor. La prova de l'extinció de l'obligació correspon al deutor.[4]
  • Al dret tributari: la càrrega de la prova recau exclusivament en el contribuent, ell és qui ha de provar davant del fisc que no deu cap mena de tribut.
  • Al dret penal: l'onus probandi és la base de la presumpció d'innocència de qualsevol sistema jurídic que respecti els drets humans. Significa que per a tota persona es presumeix la seva innocència fins que es demostri la seva culpabilitat. És una presumpció que admet en prova del contrari, però en la qual allò rellevant és que qui acusa és qui ha de demostrar l'acusació, és a dir, l'acusat no ha de demostrar la seva innocència, ja que d'ella es parteix.
  • Al dret laboral: en els casos d'acomiadament la càrrega de la prova recau sobre el treballador, què ha de provar que les causes de l'acomiadament lesionen els seus drets; i també en l'empleador, que ha d'acreditar que les causes de l'acomiadament van ser justes.
  • Al dret processal: es parla de què qui té la titularitat de la càrrega de la prova és la part que persegueix els efectes jurídics en funció dels fets que sustenten la seva pretensió (Teoria de Michelli - Teoria de la càrrega de la prova segons l'efecte jurídic perseguit per les parts), així mateix aquests pressupòsits han d'estar previstos en la norma amb la finalitat de què siguin d'aplicació en el procés mateix, en cas contrari la mateixa no se li aplicarà quedant sense validesa la seva prestensió o defensa (Teoria de Rosemberg - Teoría Normativa).

Determinació de la càrrega de la prova

Segons Percy Chocano Núñez, la càrrega de la prova, no pot ser predeterminada per la llei sinó que la seva distribució s'ha de basar en el principi ontològic i el principi lògic.[cal citació]

El principi ontològic determina la càrrega de la prova sobre la naturalesa de les coses de forma tal que es presumeixen determinats fets sobre la base de les qualitats que generalment tenen les persones, coses o fenòmens i en conseqüència ha de provar-se el contrari, per exemple si es presumeix la innocència de les persones, és perquè aquestes generalment no cometen delictes i en conseqüència allò extraordinari seria que si els cometessin, sent allò extraordinari el que ha de provar-se enfront de l'ordinari, que és el que es presumeix.

El principi lògic per la seva part, considera que és més fàcil provar les afirmacions positives que les afirmacions negatives, de forma tal que qui fa una afirmació positiva ha de provar enfront de qui fa una afirmació negativa (proposar el contrari és el que es denomina prova inquisitorial o prova diabòlica). Finalment, Chocano Núñez considera que, d'existir una contradicció entre el principi ontològic i el principi lògic, ha de preferir-se el primer.[cal citació]

Vegeu també: Mètode científic, navalla d'Occam, pensament crític, i llista de prejudicis cognitius

Referències

  1. ↑ «càrrega de la prova». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 29 agost 2022].
  2. ↑ «onus probandi». Diccionari de locucions i expressions llatines de l’àmbit parlamentari. TERMCAT & Parlament de Catalunya. Departament d’Assessorament Lingüístic. [Consulta: 29 agost 2022].
  3. ↑ Bajet, Eduard; Dalmau, Bernabé. Codi de dret canònic. Text llatí-català i comentari (en llatí, català). Volum II: El judici contenciós. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1983, p. 883. ISBN 84-7202-589-6. 
  4. ↑ Armenta i Deu, Teresa. El procés civil de declaració en primera instància. La prova (pdf). Barcelona: UOC.  Arxivat 2022-08-30 a Wayback Machine.

Bibliografia